En qüestions de política internacional el Vaticà acostuma a posar seny davant de tanta falsedat, immaduresa i desconeixement arreu. La teoria il·lustrada del progrés continu sembla que, almenys al nivell intel·lectual, pateix de peatges i descarrilaments que limiten la seva efectivitat en aquest convuls segle XXI. Recentment el Sant Pare a propòsit de l’arribada de Donald Trump a la presidència dels EUA ha dit el que hom, a hores d’ara, només pot atrevir-se a dir: “no cridem el mal temps, deixem-lo fer i després ja jutjarem”. Sentit comú en estat pur, i que no es donin, emperò, en Duran i els seus acòlits per al·ludits, que el seu de sentit és de l’oportunitat, res a veure amb el comú i massa, amb la qüestió catalana, amb els Comuns. D’ambdós tindrem ocasió aviat de “comentar”.
A diferència del Summe Pontífex de l’Església universal, els mitjans de comunicació progressistes, i amb sorprenent virulència els de casa nostra, han ja condemnat als inferns el nou inquilí de la Casa Blanca. No és que aquests mitjans no tinguin elements que puguin ser censurables envers el magnat americà, però sorprèn les diferents vares de mesurar els fets, les coses i els personatges. La Hillary gran amiga, ella i també el seu em diuen que marit Bill, de les grans corporacions nord-americanes i internacionals era millor candidata que l’ara menystingut i insultat Trump? La corrupció és millor o, menys dolenta, que un grapat de barroeres frases dites populistes, masclistes o proteccionistes? Els treballadors americans blancs han estat molt estúpids votant Trump i no haver apostat per l’antiga senadora de Nova York i nascuda a Illinois? De fet, més estúpid en els seus propòsits que la Clinton ha estat Obama, la veritat incòmoda és que ell, i els que li riuen les gracietes o l’entabanen políticament, són els que han parit, creat, magnificat i fet reeixir el fenomen Trump! La incoherència, tard o d’hora, es paga i l’Obama, n’ha fet gran gala d’ella durant el seu mandat, fins al punt de no seguir els seus principis originals que, no oblidem, el duren a ser el primer president negre del país. Aquesta incoherència, i vés a saber si certs interessos, l’ha acabat portant a aclamar públicament algú que hom sap menysté privadament, la Sra, Hillary Rodham i per interès polític Clinton. No debades, molta de l’artilleria utilitzada per Trump contra la Clinton, tirin si us plau d’hemeroteques, era textualment copiada de la usada vuit anys enrere pel Sr. Barack Obama. Si Obama tingués principis hagués defensat Sanders o altrament un candidat alternatiu a l’establishment de Wall Street i les grans multinacionals que res tingués a veure amb la Sra. Clinton. Han estat tan ximples, com alguns creuen, els White Blue Collars? I don’t think so… Massa europeus pontifiquen dels EUA quan no han sortit d’un petit barri de Nova York, Boston o Washington, i això els que han viatjat en aquell gran país.
Avui per avui, desconec el que la nova administració Trump pensa o farà en relació a Catalunya. Si que tinc certs elements de judici per pensar el que podria haver fet la “presidenta” Clinton i la seva administració. El seu sots-secretari en el departament d’estat James Steinberg que sonava com a futur Conseller de Seguretat Nacional ja amb Obama, en repetides ocasions, va mostrar un descuidat menyspreu per la “qüestió catalana”. Que continuï donant classes a Siracusa és una bona notícia per Catalunya i el món. Hi ha grans acadèmics, desconec si ell ho és, que no estan dotats per la política, i d’altres que si. El que sí reconec és que si Trump com ha anunciat vol reformar o destruir tantes coses que no li semblen útils, tal vegada tingui una aproximació diferent al de l’anterior administració envers Catalunya. Òbviament des de Catalunya, hem de fer les passes endavant que corresponen com un país que vol superar l’actual estat mental independentista carrincló a una nova fase de canvi de sobirania i creació d’un estat català independent. La feina és nostra i el reconeixement extern, però ens l’hem de guanyar nosaltres, és clar. També, és clar, no hem pas de descartar que Trump sigui un altre bluf o que el sistema, a dreta i esquerra, el sedueixi, el compri, l’extorqueixi, li faci una oferta irrebutjable o l’enviï a fer punyetes o en català barrut a la paperera de la història.
Un poble que vol ser lliure ha de ser audaç i valent, sabent adaptar-se al que marquen i avancen els nous temps. El món gira, canvia, es mou, per bo i dolent i, nosaltres com sempre una autonomia d’un propòsit fallit com és Espanya? Els americans, com a poble valent que són trien una alternativa que podria ser errònia o exitosa (és a dir no es conformen i s’arrisquen); els pobles mesells critiquen però sí es conformen, pateixen pel què altres diran, bramen baixant els braços i després es consolen dient que no era possible canviar l’estat de les coses. Potser a la Generalitat no val un Trump, però a Catalunya li cal una Amèrica.
