Silenci

"Som tan idiotes que només entenem les coses quan ens les criden. Quan ens les diuen clarament"

Tothom ens parla. Tothom ens diu què hem de fer i què hem de pensar i, fins i tot, quina música hem de sentir. No, no. Pitjor. Quina música ENS HA D'AGRADAR. Estic escoltant Thelonius Monk a l'Spotify i una veu m'interromp per cridar-me a l'orella que he d'escoltar els èxits del regaeton. Si totes aquestes veus emmudissin estaríem perduts. No sabríem ni de quin color hem de vestir. Som tan idiotes que només entenem les coses quan ens les criden. Quan ens les diuen clarament. Quan són ordres mesclades amb promeses inconcretes de triomf social i sexual.

 

Per això la majoria dels espectadors han arraconat Silence, d'Scorsese, com una pesada i ridícula extravagància. Per això a molta gent li sembla una pel·lícula repetitiva, avorrida i insubstancial. Perquè no crida. Perquè parla de les coses que diem en silenci. Perquè estem tan acostumats als crits, a les coses explícites, que no tolerem que algú ens demani que escoltem amb atenció. Hem cedit voluntàriament la nostra voluntat als publicistes. De fet, els hem demanat que ens donin ordres. Precisament per aquesta dinàmica hem assumit que Déu no ens parla. Que està en silenci. Però Scorsese ens explica que el silenci pot ser molt eloqüent.

 

Durant tota la pel.lícula el protagonista lamenta que Déu no li parli. Lamenta sentir-se sol. Lamenta no tenir una veu mística que el condueixi. Molts us podeu sentir identificats. Molts enyoreu que Déu sigui aquell personatge de còmic amb barba i túnica que us indica amb el dit el camí que heu de seguir. En canvi, Scorsese introdueix una idea políticament incorrecta però intel.lectualment molt suggerent. Déu parla en silenci. Tots tenim, a dins, la resposta correcta. Lamentablement, hem deixat d'escoltar-nos amb valentia per obeir les veus dels altres. Com a covards.

 

Entenc perfectament a tots aquells que us heu avorrit. Us entenc. La pel·lícula (allò que planteja) és un rara avis en el món d'avui en dia. Un malabarisme emocional que no és capaç d'interpel·lar a la majoria d'espectadors. Però escolteu-la en silenci. No deixeu que ningú us digui el que sou. Calleu i assumiu el que sentiu a dins.




Comentaris
Narcís ( vull pensar i ho penso .. que majoria aclaparadora de catalans passen de romanços o preses de pèl .. a espanya n'és a l'inrevés, es deixen conduir com si de ramat tractés!)
Pel que fa a la consciència, als sentiments o/ i emotivisme i, com no!, a l'intel·lecte .. els de fora poden seguir cantant misa, siguin repulsius presentadors de ràdios musicals, siguin anuncis d'allò més estúpids en imatge i so, siguin locutors - comentaristes radiofònics amb sa falsedat o comprats, siguin periodistes simples altaveus de sos amos, siguin ' elements ' en mitjans comediants fora mida, siguin .. ejpanyols ( fonètica Bono)/ espanyolíssims/ espanyolers i sos trols catalans!
2
em
Em sembla molt bé l'article. Jo intento fer el mateix però prescindint de déu. Cadascú troba el seu camí.
4
Un bon article.
1
em
Em pregunto perquè m'han posat dos negatius per haver dit, simplement, el camí que jo segueixo per a ser millor persona i connectar-me com cal amb el món i la societat. Algú creu que no tinc dret a seguir el meu camí? Algú que creu que només hi ha un camí correcte, que és el seu? Potser algú que sí creu en déu, i s'ofèn perquè jo no hi cregui? No es pot respectar que jo no hi cregui, com jo respecto els que sí hi creuen?
1
Esteve
Dons, pel que es veu, encara hi ha intolerants negatius.
0
em
Només negatius però cap argument...
0

envia el comentari