Finalment la Torre Agbar no serà un hotel i ha tornat el ball de bastons polític al voltant del turisme i la política de l'ajuntament d'Ada Colau en aquest tema. M'interessa relativament poc el cas de la Torre Agbar, perquè els protagonistes ja ho han deixat clar: l'ajuntament reconeix que ha fet tot el que ha pogut per posar traves a aquest projecte i el promotor se n'ha cansat. Com a reacció política, els discursos habituals: "Colau contra l'economia de la ciutat, Colau impedeix la creació de 500 llocs de treball, Colau es carrega el model d'èxit de Barcelona".

Els lectors que tenen la paciència de seguir-me saben que no sóc precisament un fan incondicional de l'alcaldessa i de l'espai polític que representa, però com a barceloní m'inquieta que el tot val contra Colau acabi segrestant i simplificant barroerament el debat sobre el turisme, perquè en aquest debat ens hi juguem la mena de ciutat que volem deixar als nostres fills. És massa profunda la transformació que està patint Barcelona com per acabar despatxant-ho amb consignes fàcils sobre llocs de treball perduts. (Això també val, per cert, per a altres projectes en altres llocs del país on sembla que l'únic discurs possible és el dels llocs de treball directes i no el del model econòmic que es vol per a Catalunya. Parlo òbviament de Barcelona World).

L'any 1990 Barcelona va rebre 1,7 milions de turistes, i al 2015, últim any del qual tenim dades oficials, en va rebre 9 milions. Atenció, aquesta dada no inclou els que han dormit en els més de 6.000 apartaments turístic il·legals de la ciutat, ni tampoc  els turistes que es passen el dia a Barcelona però tenen l'allotjament fora de la ciutat, ja sigui a l'Hospitalet o a la Costa Brava. Si ho comptem tot, la pressió turística sobre la ciutat és d'entre 12 i 14 milions de visitants anuals segons qui en fa els càlculs. El que és molt important d'entendre és que, de la mateixa manera que hem passat de 1,7 a 12 milions de turistes, si no es fa res per evitar-ho passarem de 12 a 18 milions, i després passarem de 18 milions a 24. És només una qüestió de temps, primer perquè Barcelona agrada, i molt; segon, perquè el turista, si troba bitllet i llit per dormir, no té per què privar-se d'anar a una ciutat que li interessa; tercer, perquè el turisme és una indústria global amb creixements brutals any rere any, i quart perquè es tracta d'una activitat econòmica extremadament veloç en els seus efectes: costa molt més convertit una ciutat o un país en un pol tecnològic que no en un pol turístic. 

Les conseqüències positives del turisme a Barcelona ja les sabem, i les negatives les comencem a comprovar amb molta cruesa: increment brutal dels preus del lloguer, expulsió de cada cop més barcelonins cap a ciutats de la primera i segona corona, despersonalització accelerada dels barris del centre, creixent percentatge del PIB vinculat a llocs de treball amb molt poc valor afegit... La pregunta obligada que ens hem de fer, i que els polítics, tots, han de respondre és: volem això? Senyor Fernández Díaz, senyor Trias, vostès volen 24 milions de turistes anuals a Barcelona? Sí? Segur? I Senyora Colau, vostè quin objectiu persegueix? Vol quedar-se en els 12 milions actuals, o vol tornar als 8 milions de fa uns anys? Ningú respon aquestes preguntes, ningú explica on vol anar, i en matèria de turisme no pots dir on vols anar si no dius, també, quina és la xifra de turistes que consideres bona i sostenible. Si en vols 24 milions és fàcil d'aconseguir: laisser faire, laisser passer. Però si vols quedar-te en 12 o baixar a 8, no hi ha més remei que actuar.