Referèndum o referèndum

"La validesa del referèndum resideix en els ciutadans de Catalunya, i Lluís Rabell no podrà obligar-los a renunciar al seu dret de posicionar-se en un referèndum d’independència"

Han passat poc mes de tres mesos des que el President de la Generalitat, Carles Puigdemont, va pronunciar el famós “Referèndum o referèndum” durant la qüestió de confiança a la qual es va sotmetre. Des de llavors, els cercles dels Comuns, que deien que eren els únics que mai havien abandonat el vaixell del referèndum ara en fugen. Sense complexos, van treure un “referèndum sobre no se sap ben bé què” a passejar durant les campanyes electorals del Congreso per esgarrapar uns quants vots independentistes, i, tot de cop, ja esgotat el termini que Xavier Domènech es va autoimposar per aconseguir-lo, l’han desat en un calaix per reclamar, ara, unes noves eleccions autonòmiques. És més: ara que el món independentista, des del Govern fins a les entitats civils, han entomat el “Referèndum o Referèndum”, alguns líders dels Comuns intenten esquivar-lo, qüestionant-ne la validesa i volent imposar quòrums injustificables i contraris a la Carta de Bones Pràctiques sobre referèndums aprovat pel Consell d’Europa al 2007. En fi, símptomes d’una formació que s’ha quedat sense relat ni credibilitat.

 

En efecte, segons les dades de l’últim GESOP, més del 62% dels votants dels Comuns votarien en un referèndum unilateral d’independència. D’altra banda, l’encreuament de dades ens indica que la participació estaria al voltant del 63% mentre que els partidaris de la independència sumarien un contundent 79%, unes xifres suculentes per a l’independentisme. Però els sondejos s’han d’agafar amb pinces. Només indiquen tendències i les tendències es poden capgirar en qualsevol moment. No hi ha manera més clara de saber qui està a favor o en contra de la independència que l’exercici directe de la sobirania a través del referèndum previst pel setembre del 2017. Ja no s’admeten excuses. La validesa del referèndum resideix en els mateixos ciutadans de Catalunya. Lluís Rabell té tot el dret del món a no voler posicionar-se en el referèndum. El que no podrà fer mai Lluís Rabell és obligar els ciutadans de Catalunya a renunciar al seu dret de posicionar-se en un referèndum d’independència, sigui unilateral o acordat.

 

Tots, independentistes i dependentistes, sabem perfectament que l’Estat espanyol mai permetrà un referèndum d’independència a Catalunya. Ho han dit per activa i per passiva. Ens ho diuen cada dia sense embuts. Negar això és fer-se trampes al solitari. Personalment, he de confessar que l’idea del RUI em va provocar rebuig al principi. Al meu entendre, els 72 diputats independentistes que conformen la majoria absoluta al Parlament van rebre un mandat democràtic claríssim el 27-S: convertir Catalunya en un Estat independent en forma de República. I crec que això no ha canviat. Per tant, el Govern de Catalunya està perfectament legitimat per declarar la independència i complir el full de ruta. I em consta que en això s’està treballant. La immensa feina del Vicepresident Oriol Junqueras i el seu departament, tant amb els comptes com amb les estructures claus de la nostra independència, n’és una prova fefaent.

 

Dit això, hauríem de deixar de banda debats estèrils sobre fanalets amb estelades i altres trivialitats per centrar-nos en la campanya a favor del “Sí” en el proper referèndum d’independència. No cal patir tan per la campanya del “No”. Ja se n’encarregarà el trio del PPSOEC’s format per Josep Piqué, Josep Borell i Francisco de Carreras. Els acompanyen segles i segles d’experiència i la bel·ligerància del govern espanyol i les seves institucions. Tenim una batalla democràtica per guanyar i l’hem de guanyar. De raons, no ens falten. No conec cap país que mereixi la seva independència tant com Catalunya. No estem lluitant per un destí, sinó per disposar de les eines que ens permetran bastir un futur digne, una democràcia d’alta qualitat i un país on regni la justícia social. Volem ser responsables dels nostres errors i encerts. No és molt demanar, ni és un caprici. És una necessitat urgent.