Ni Colau ni Puigdemont, Colau i Puigdemont

"Puigdemont i Colau són rivals però també es necessiten mútuament per captar vots de la única formació que els pot fer bascular: Esquerra Republicana"

Amb pocs minuts de diferència, Carles Puigdemont i Ada Colau es van encarregar de dir en públic que si ara es fessin eleccions al Parlament cap dels dos seria candidat a la presidència de la Generalitat. D’aquesta manera, si avui es fessin comicis, només Ciutadans tindria cara visible a hores d’ara. Puigdemont dubta, Colau declina, Iceta i tot el PSC és una incògnita, a García-Albiol no el deixaran, la CUP per estatuts no poden repetir i fins i tot Junqueras (l’únic que semblava clar juntament amb Arrimadas) ja s’ha encarregat a les últimes hores d’evitar deixar clar si serà candidat.

 

El cas és que si avui es fessin eleccions, dues importants sensibilitats del país com són l’espai convergent i l’espai comú estarien, a hores d’ara, sense cap de files. Afegeixo: estarien a hores d’ara sense el millor cap de files possible. Ningú dubta que el millor candidat del PDECAT a hores d’ara és Puigdemont. Ningú dubta que la millor candidata a hores d’ara de Catalunya Sí Que es Pot-En Comú Podem és Ada Colau. De moment cap dels dos ensenyen les cartes. Tots dos es limiten a dir que ara per ara no però tampoc es mostren categòrics al 100%. Sempre deixen una porta oberta, una frase en condicional, un supòsit que els protegeix davant la possibilitat que sí que ho siguin i que els periodistes no puguem anar a buscar a l’hemeroteca la frase contundent per mostrar-los manca de coherència.

 

El cas és que, en el fons, Puigdemont i Colau són rivals però també es necessiten mútuament per captar vots de la única formació que els pot fer bascular: Esquerra Republicana. Fixeu-vos que no trobareu atacs personals d’un cap a l’altre. No els hi cal perquè no es disputen el mateix públic. Difícilment trobareu votants que dubtin entre l’antiga Convergència i l’antiga Iniciativa. En canvi sí que hi ha votants que poden estar entre ERC i PDECAT i entre ERC i els comuns. Hi ha persones que poden sentir simpaties a parts iguals entre Rufián i Domenech i a última hora, cap a on es decanti el vot, pot configurar una majoria o una altra en l’àmbit de les esquerres. També hi ha persones que dubten entre Puigdemont i Junqueras, i la decisió final també pot redefinir l’hegemonia en l’àmbit de l’independentisme. Com li passa a tots els partits que van quedant a l’espai central, Esquerra Republicana pot beure de diferents àmbits però també pot tenir-hi fuites. En aquest sentit, si s’arriba a unes eleccions i no s’hi presenten ni Puigdemont ni Colau, els republicans ho poden tenir més fàcil per arribar al Palau de la Generalitat (per la porta de Sant Jaume). Si tots dos fan el pas, llavors ho tindran un pèl més complicat.

 

La incògnita quedarà resolta tan bon punt es sàpiga la sort que corre el referèndum. Si es fa tal com està plantejat, Puigdemont haurà complert amb la seva promesa i no li caldrà res més per passar a la història i per tant podrà complir amb la promesa de no presentar-se a les eleccions. Si no es fa el referèndum, caldrà veure en quines circumstàncies no s’ha pogut celebrar: si són vergonyants, Puigdemont (i segurament Junqueras) no es presentaran. Però sí la no-celebració té una connotació de resistència i de desafiament a l’Estat, llavors les eleccions no només seran necessàries sinó que seran un imant tant per Puigdemont com per Colau i Junqueras. I llavors assistirem a un dels comicis més apassionants, un altre cop, de la recent història de Catalunya.