La ruïna de Puigdemont

"La ruïna per a Catalunya seria que fos tan coneguda a Europa i al món com qualsevol de les autonomies de l’Estat espanyol. I no és el cas"

La revista POLITICO, als Estats Units, a Washington, té molta volada. Són bons, tenen teca, material i fins i tot, quan s’escau, un sentit de l’humor i de l’estripada que, treballats amb informació de referència i públic amatent, té espai. Pensaven que això a Brussel·les seria també així, però no. En van fer versió a la capital de la Unió Europea, però ni ha assolit el ressò esperat, ni el seguiment desitjat, i molt menys un prestigi que el situï a una distància mínimament digna del seu referent nord-americà. D’aquí la meva sorpresa en veure el rebombori xarxero-mediàtic, ara quan fan una peça sobre projeccions de cara el 2017, i un col·laborador (que sobretot sap de futbol) es posa a escriure’l i a dir que un dels actors que pot “arruïnar” el 2017 és el president Carles Puigdemont. És ben bé que aquests dies tenim poca feina o que no tenim gaire idea d’on surten certes coses.

 

L’article, per començar, no és l’opinió del diari, sinó una peça que hi fa un col·laborador d’entre els que s’han proposat per a fer continguts típics d’aquests dies de cloenda i d’inici d’any. Al Govern de Catalunya, per cert, tenen força bona relació amb POLITICO.eu, pel que un article on es diu que la col·lisió que podria esperar entre Catalunya i Espanya pel referèndum és comparable a la d’un Barça-Madrid no devia inquietar gaire ni ser dotat de gaire importància a la mateixa direcció de la publicació.

 

Després, i posant-ho tot a lloc, valdria la pena dir que hauríem d’anar-nos descargolant la boina estil Paco Martínez Soria a La ciudad no es para mí i patir menys de pànic sobtat quan algú fora del país publica alguna cosa sobre nosaltres, sobre Catalunya. No tot nord enllà és la bomba. I, com apuntava al principi, quan el germà nord-americà i el seu èxit i influència als Estats Units va voler replicar model al cor de la política de la Unió Europea, va topar amb les limitacions de l’entorn. Perquè Brussel·les no és Washington, igual com la UE no és els EUA. Aquí no hi ha un marc comunicacional europeu que ens agermani ni una política comuna real i potent com la d’uns EUA on sí que un mitjà pot influir de punta a punta. De mitjans polítics amb aquesta vocació d’abraçar Europa, a Brussel·les hi ha EUobserver i EurActiv. POLITICO.eu s’hi va afegir, però la influència i el ressò de tot plegat és perfectament descriptible, com a mínim de moment. Això sí, ens esmenten i ja ens disparem, tant quan ho fan per a bé, com quan perpetren peces amb un punt d’atac absurd i frívol. Vist amb esportivitat i sentit de l’humor, que és el que pertocaria en el cas que ens ocupa, la ruïna per a Catalunya i per a Puigdemont, per a aquest 2017 i més enllà, en el punt polític clau en què es troben, seria que fossin tan coneguts a Europa i al món com qualsevol de les autonomies de l’Estat espanyol. I no és el cas, val a dir també que la major part del temps en positiu. Sapiguem també gaudir-ne.