Memòria de Mário Soares

"La societat portuguesa li deu molt, i el seu país es quedarà una mica orfe quan falti. Des de Catalunya, el recordarem amb afecte i amb agraïment"

Un missatge de l’amic Ramon Font, delegat del Govern de Catalunya a Lisboa, m’avisa del preocupant estat de salut del president Mário Soares. Entro a internet i llegeixo la premsa portuguesa que em posa al corrent que, als 92 anys, es troba en estat de coma profund i sembla que la gravetat del seu estat és ja irreversible. La fatalitat de la darrera hora és més propera que mai. Amb preocupació i sentiment per la notícia, torno a constatar com és de gran la desconnexió i la incomunicació entre els nostres dos països. Sembla com si tinguéssim, entremig, un mur insalvable que, en el millor dels casos, relega a una posició irrellevant allò que a la premsa portuguesa és a totes les portades.

 

El doctor Soares va néixer a Lisboa el 1924. Fill d’un ministre republicà i liberal, de nom Joao Soares, el fill de Mário, Joao també, va ser batlle de la capital portuguesa. En tinc una foto amb ell, al mateix balcó de l’ajuntament on es proclamà la república a Portugal, el 5 d’octubre de 1910. Soares va comprometre’s en el combat contra la dictadura de Salazar als 17 anys i, per aquest motiu, va ser detingut i empresonat tretze cops, durant més de tres dècades. El 1958, havia fet costat a la candidatura del general Humberto Delgado. Sis anys després, fundava Acció Socialista Portuguesa i, el 1968, era deportat a Sao Tomé i, l’any següent, promovia la Comissió Electoral d’Unitat Democràtica, la qual era reconeguda per la Internacional Socialista. El 1970 s’exilià a París fins al 1974 i fou allí on va conèixer Carme Ballester, la vídua del president Companys, que va morir el 1972. Soares em comentava, amb admiració, la dignitat enorme amb què aquesta duia la seva condició de vídua del president i les estretors per les quals havia passat, després d’haver col·laborat amb la resistència francesa i amagat jueus, durant l’ocupació nazi de França.

 

El 1973, fundava, a Bonn, el Partit Socialista portuguès, amb la complicitat de l’SPD alemany. L’abril de 1974 esclatava la revoluçao dos cravos i ell arribava a la capital amb el “tren de la llibertat”, a l’estació de Santa Apolónia on era aclamat per una veritable gernació, eufòrica per la fi de la tirania. Elegit diputat, fou ministre d’Afers Exteriors dels tres primers governs d’aquella revolució pacífica i esdevingué aviat el rostre internacional del nou règim i, al mateix temps, el negociador que conduí amb decisió, en tan sols un any, el procés d’independència de totes les colònies que el seu país tenia encara a l’Àfrica. El flamant ministre es dedicà plenament a les tres D del govern en què participava: democratitzar, descolonitzar, desenvolupar. El 1976 ja era primer ministre, càrrec que també va exercir el 1983 i, tres anys més tard, arribava a la presidència de la República, després de 60 anys que el càrrec en qüestió fos ocupat sempre per militars. El 1991 renovava el mandat a les urnes, amb el 70% dels vots favorables. Diputat al parlament Europeu, aquest fou el darrer càrrec polític que va tenir.

 

Jo vaig conèixer-lo a Barcelona a principis d’aquest segle, i és quan em parlà de Carme Ballester. Era en un dinar-col·loqui a Barcelona, on defensà la condició de Catalunya com a nació i el seu dret a decidir el futur, davant un auditori que no estava gaire per la feina i que se li va adreçar tota l'estona, “por respeto al amigo Mario”, en... castellà, a l'excepció d'un comensal que, “per respecte al president Soares”, se li adreçà en portuguès i en català. En acabar el col·loqui, em digué somrient i amb to còmplice: “Ja has vist que he fet el que he pogut...”. “Muito bem, muito, muito obrigado, presidente”, vaig respondre-li.  El 2005 va convidar-me a pronunciar una conferència a la seu de la Fundació que duu el seu nom i, assegut al meu costat, escoltà amb atenció i sense sorprendre-se’n com jo defensava la independència de Catalunya com a única solució política, una independència que significaria un nou repartiment del poder a la península i que, per a Portugal, només podria ser beneficiosa. “Catalunya és una nació”, assegurà. I afegí: “Espanya, no. Espanya és un estat del qual formen part diverses nacions”. Fa només un parell d’anys que advertia que si l’estat espanyol no es federalitzava de debò, en un termini breu, no tenia cap dubte que Catalunya aniria més enllà. Soares ha estat, doncs, a més de la figura política més destacada de Portugal, el darrer mig segle, un bon amic de Catalunya i dels seus drets.

 

Tots aquests anys he anat tenint notícies seves i ens hem intercanviat llibres d’un i altre. Ara, les vivències més personals s’amunteguen. I el recordo agafant-me pel braç per pujar i baixar escales pels passadissos envitricollats de la seva fundació, coneguda popularment com a “cámara baixa” pel fet d’estar situada a la part inferior de la plaça on s’encimbella l’Assemblea Nacional, i en un país sense senat, com a reconeixement a la gran ascendència de Soares en la vida pública de Portugal. O sopant amb l’estuari del riu Tejo com a decorat de  fons, mentre el poeta Manuel Alegre em recordava que, justament allà, el 1383, 400  naus castellanes van assetjar sense èxit Lisboa i van ser vençudes : “Aquell dia, potser, vam començar a ser una nació de debò”, reconegué. I un migdia, a Barcelona, dinant amb José Saramago, discutint de religió, ell i jo des les nostres posicions agnòstiques, enfront de l’ateisme antireligiós de l’escriptor. O, abans de seure a taula, en un àpat de grup, on també hi havia Freitas do Amaral, indicant-me amb la mà, somrient: “Tu, sempre a la meva esquerra”...  

 

Lector compulsiu de memòries, llibres d’història, biografies, assaig polític i poesia, li va agradar de saber que jo també tenia la mateixa passió pels llibres i pels mateixos temes. “Cada cop més sento la necessitat d’escriure: vaig perdre massa temps”, reconegué. Un dels seus títols més singulars és Os poemes da minha vida, on el polític aplega els versos de diferents poetes que l’han marcat al llarg dels anys, un perfil de llibre força inimaginable aquí, ara i tant. L’exemplar que em regalà té una dedicatòria afectuosa i amable que, justament ara, recobra encara més valor i sentit per a mi. Home educat, dotat de sentit de l’humor i la ironia, a cops amb una certa mordacitat, la seva sola presència ja imposava respecte arreu on ell anés. La societat portuguesa li deu molt, i el seu país es quedarà una mica orfe quan falti. Des de Catalunya, el recordarem amb afecte i amb agraïment. En el meu cas, amb una barreja d’admiració i complicitat. Per tantes coses.




Comentaris
Robert Surrroca Tallaferro
Gràcies per aquest descobriment de Soares i del seu compromís amb la causa de Catalunya.
Ferran
Un article molt lúcid fet per un gran home i per a un gran home, defensors de la llibertat de Catalunya.

envia el comentari