Diuen que el procés i els partits sobiranistes es repeteixen. Que són com un hàmster fent girar sempre la mateixa roda. I el Borbó i els seus discursos? Què dir-ne? Perquè si bé és obvi que ell hereta a son pare, que a la vegada va heretar a Franco “només” amb la condició de “mantenir Espanya unida”, això de fer cada any el discurs del PP i no aportar res també hauria de posar-se en relleu. Bé, ho han fet les audiències, que van marcar el discurs de dissabte de Felip VI com el menys vist d’un monarca espanyol els últims 18 anys. I això que ben bé tenia totes les teles allà fent-li de plató. Per cert que aquest any no TV3, sinó el 3/24, cosa que vaig trobar interessant.
Més enllà de les frases de cara a la galeria, com aquella que va dir de “l’orgull de viure a Espanya”, ell amb la mare a Londres, el pare més als EUA que aquí, i amb se germana Cristina que en vol marxar “per sempre”, val a destacar que el va fer amb la mateixa buidor d’idees respecte de Catalunya que Joan Carles I. La diferència és que al pare tot plegat el va agafar ja fora d’òrbita, mentre que Felip VI ens havien dit sempre que era “de nuestro tiempo”, i en aquest sentit les seves velles idees fan feredat. El PSOE, per cert, que s’ho faci mirar, sortint espitats a fer la rosca a aquest discurs mediocre, com PP i Ciutadans. Sort en tenen, del sidral a can Podemos.
I mentrestant, allà el marit de Letizia, en un despatx del pare que vam veure ja fa dècades quan La Transició, tunejat amb quatre detalls, i amb el nou inquilí allà xerrant, sota l’atenta mirada de Carles III, “campió del despotisme il·lustrat”, com bé va apuntar el professor Joan Queralt.
I allà el teníem, amb el seu discurs, alguns diran que advertint, jo veient-lo clarament amenaçant. Parlant de radicalisme annex a la idea de la independència, no a la de l’immobilisme i de la regressió democràtica. Dient que la intolerància i l’exclusió no caben a Espanya, ell que no va voler ni rebre la presidenta del Parlament català. Això i més és aquell discurs de sempre, que ja no interessa ni a una audiència captiva. Aquell hàmster a qui ningú no assenyala. Aquella operació diàleg que bàsicament és xerrameca.
