Coberts de glòria: diaris i ràdio catalans, i el monstre que no voleu anomenar

"De maltractador a assassí: no havia servit de res anar al programa de televisió"

Fa 19 anys, no gaire lluny, a Granada, una dona va confiar per primer cop en els mitjans de comunicació per veure si anar a explicar la seva història, a un programa de televisió, l’ajudava a acabar amb el martiri que vivia: Ana Orantes havia viscut maltractada pel marit durant 40 anys, l’ havia anat denunciant, s’havia divorciat d’ell i finalment un jutge havia ordenat que el maltractador visqués a la mateixa casa que ella. “Ahora llegan las navidades y no tengo ilusión por la vida, estoy como enterrada en vida”, van ser algunes de les seves darreres paraules al programa de televisió.

 

Uns dies després l’home, al pati de la casa que el jutge havia ordenat que havien de compartir per protegir la situació econòmica del maltractador, la va matar cremant-la viva. De maltractador a assassí: no havia servit de res anar al programa de televisió. Ana Orantes no va arribar a viure aquell Nadal pel qual no tenia il·lusió: va morir assassinada el dia 17 de desembre de 1997. Ni jutjats ni mitjans de comunicació: aquell home sabia que podia deixar anar el monstre que duia dins, perquè ni jutges ni periodistes en parlarien, del monstre. De fet, el vicepresident del govern espanyol d’aquell moment va dir que allò havia estat “un cas aïllat”, “cosa d’un excèntric”.

 

Centenars de dones han estat assassinades des de llavors a Catalunya i a Espanya per “homes excèntrics”.

 

Deu anys després l’estat espanyol va fer la primera llei de protecció a les dones maltractades. Deu anys després. Deu.

 

Avui fa una setmana Victòria Betrán va ser assassinada per un home a Barcelona.

 

Ell sabia que els mitjans de comunicació, i arribat el cas els jutges, o les institucions, callarien i no parlarien mai del monstre que duia dins. De fet, en aquest cas ell mateix va fer servir el seu propi mitjà de comunicació per avançar que assassinaria Victòria Bertrán, i ningú va impedir-li la perversió: al Diari de Girona van publicar la ja seva coneguda carta, on ell feia al·legoria de l’imminent assassinat de Victòria. Segur que Victòria Bertrán vivia atemorida i havia decidit, per patir menys pànic, deixar de llegir els articles d’aquell home amb qui encara convivia.

 

Vull pensar que, almenys ella, no el va arribar a llegir, aquell text publicat pel Diari de Girona.

 

Victòria Bertrán tampoc ha viscut aquest Nadal de 2016. L’home que, com tants altres, va creure que Victòria era seva perquè fins i tot els mitjans de comunicació així ho confirmen, la va matar dilluns 19 de desembre. Aquell dia, i el dia 20 de desembre, el periodisme a Catalunya es va cobrir de glòria. O de complicitat amb un greu, gravíssim problema que tenyeix de negre i de pànic aquest país nou que volem: de complicitat amb l’adjectiu possessiu i amb el monstre que molts homes duen dins. Tots els mitjans de comunicació ─fins que les xarxes feministes se’n van fer ressò─ van fer d’ell i de l’adjectiu possessiu la notícia.

 

Ni Victòria Betrán ni el monstre que vivia dins aquell home apareixien a les notícies. 

 

Només a mode de resum, perquè ja se n’ha parlat molt: l’equip del matí de Catalunya Ràdio va dir que “el periodista”, el “primer director de TV3” “havia matat la seva dona”. “Quintà va matar la dona perquè havia decidit deixar-lo” deia l’ara.cat, i també “el periodista Alfons Quintà mata la seva dona i se suïcida”.  El Periódico deia “el periodista Alfons Quintà mata la seva dona i se suïcida”, i així un no parar.

 

Qui era ell i per què la va matar, segons les notícies als mitjans de comunicació catalans d’aquells dos dies?: era periodista, el primer director de TV3!, i va matar la seva dona perquè era seva i perquè ella el volia deixar.

 

Proposo un curset ─d’aquests que venen amb el diari de diumenge─ de gramàtica sobre el femení singular i l’adjectiu possessiu perquè el comprin i el facin els mitjans de comunicació a Catalunya. Proposo, també, un taller ràpid ─d’aquests que es fan a cop de tutorial ─ sobre patriarcat, poder, institucions i silencis periodístics a Catalunya.

 

Proposo als mitjans de comunicació, no un “mea culpa”, com aquell amb què va semblar que ironitzava tres dies després un periodista de Catalunya Ràdio, sinó un tancar els ulls profund i mirar els monstres de dins de molts homes, un repassar les paraules que es diuen sense pensar, un repassar l’històric de notícies i detectar-ne què es repeteix en els fets, un i un altre cop, i un posar-hi nom, perquè us heu cobert de glòria, mitjans de comunicació, i la Victòria Bertrán, i totes les dones assassinades, no us en poden fer retorn.




Comentaris
Narcís
De 19 anys ençà .. quantes morts per assassinat i suïcidi no han estat per ' simpatia ' així pel munt de publicitat o propaganda que s'hi fa als mitjans d'aquests lúgubres successos per raons no d'informació que sí de morbo o audiència per una banda i d'interessos bastards de l'altra? PD: per què sempre es parla profusament de l'efecte, resultat, conseqüència i mai per mai de causes que hagin provocat aquest enterbolir de l'enteniment de qui ho provocà?
Fat Boy
“Some people's idea of [free speech] is that they are free to say what they like, but if anyone says anything back, that is an outrage.” ?Winston Churchill La idea que tenen alguns sobre la llibertat d'expressio es que ells tenen tot el dret a dir el que vulguin, pero quan algu els contradiu, es un insult. Winston Churchill.
Giramón
Gràcies Sra Martinez per parlar-ne i insistir. La "normalitat" fa, que massa sovint perdem la perspectiva.
Jaume
Ser professora de "Gènere" no dóna llicència per donar lliçons de periodisme. En general, el tracte del cas va ser força adient des dels mitjans catalans. El personatge conegut era en Quintà, era de qui es tenia dades fins que no es van saber les de la víctima, i fins que no hi ha confirmació no es pot parlar ni d'assassinat ni de violència de gènere. Confio que la Patrícia Martínez no pensi que tots els homes tenim un monstre dins perquè també en això som iguals homes i dones.
Jaumet
@Jaume. Sí que se sabia, aquest és el problema. Per on havia passat aquest home havia deixat emprempta del seu "peculiar" tarannà amb acosaments constants a les dones que treballaven sota les seves ordres, acosaments que tothom veia -només cal recórrer a l'article que n'ha fet l'Albert Sáez a El Periódico- i una manera de fer autoritària i arbitrària amb els seus subordinats.
Françesca
Aquest homes que porten el dimoni i el monstre a dins . Són uns covarts però molt acompltjats. I temem pel que puguin dir la gent.penso
Duguesclain
Aquesta periodista té tota la raó. Ha estat una vergonya el tractament corporativista que ha donat a un presumpte assassí.
Ramon
I tornem-hi! La notícia inicial ens va fer pensar a molts, en la possibilitat d'una doble mort acordada. Lògic era, per tant, que els mitjans fossin prudents. I un cop confirmat l'assassinat, dona, mil vegades que passés quelcom similar en mil diferents llocs, passaria mediàticament exactament el mateix. Si demà una dona famosa matés una parella no famosa o un home desconegut, fos o no fos sa parella o sa exparella, el fet noticiós i el recull biogràfic se centraria en ella.
Ramon
Els assassinats suposo que podrem dir-ne feministes són inferiors en nombre, als dits masclistes. Ho sé (la proporció diguem-ne espanyola és d'1 a 3 però la proporció mediàtica és de zero a infinit). Tanmateix, nosaltres, els catalans, en aquesta matèria som una societat exemplar. Poques en trobaríem, al món mundial, amb menor índex d'assassinats dits masclistes. Condemnar-los i combatre'ls malgrat això? Òbviament. Però, hi torno, nosaltres, els catalans, destaquem en positiu.
Ben dit, Patrícia
Se'n parla molt poc de la violència masclista. Si cada any morissin tants homes a mans de dones, els mitjans (i les lleis) se'n farien ressò a totes hores. I no s'utilitzaria el silenci o termes aigualits com "violència de gènere". Ens hi referiríem a aquests casos amb paraules com "assassinat" i "terrorisme".
pep - manresa
Un fet execrable és un fet execrable i tant fa qui el cometi, el què ja cau en la paranoia és pretendre que els periodistes imputin immediatament el fet al pressumpte culpable pel fet que aquest sigui home i la víctima una dona, i si fos al revés?, també observo tics paranoics en considerar com a possessiu el terme "la seva dona", era la seva dona com podia ser la seva cosina, la seva tieta, la seva mare o la seva sogra, mirat a l'inrevés ell tambè era "el seu home" i no és pas possessiu això.
pep - manresa
Per a "Ben dit, Patrícia", ni tu ni jo sabem quants casos hi ha de possible "assassinat" o "terrorisme", només sabem que hi ha moltes més vídues que viudos, que la mitjana d'edat de les dones és més alta que la dels homes, que hi ha dones que han enviudat varies vegades cobrant curiosament herències i pòlisses d'assegurança, etc. Ep, i estic completament en contra de la violència masclista, també de la feminista, estic en contra de tota mena de violència.
Abderraman
Mort acordada? s'atraveix a comentar algú. Pels qui estiguin una mica al cas, tothom sabia la mena de joia que era el Quintà (amb els seus famosos dossiers, amenaces i fatxenderies habituals). Però clar, era periodista també; era "uno de los nuestros".

envia el comentari