La internacionalització del cas Forcadell

"Poden fer el judici, però no pas executar la inhabilitació. En tenen moltes ganes, és cert, però els manquen dues coses fonamentals: base jurídica i valor"

A hores d’ara ja és prou evident que la criminalització de la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, és un tema que a l’Estat espanyol se li ha escapat de les mans. L’Estat pensava que n’hi hauria prou amb quatre querelles criminals i algunes inhabilitacions emblemàtiques, com la del jutge Santi Vidal, per fer tornar Catalunya a la cleda amb la cua entre cames. La força del fuet espanyol faria comprendre als catalans que no són ningú i que han vingut a aquest món no pas a fer allò que decideixin, sinó allò que Espanya els ordena que facin. Però una cosa són els deliris supremacistes espanyols i una altra la realitat, i la realitat diu que el cas Forcadell ha adquirit una dimensió internacional que no esperaven i tot se’ls ha complicat. Ara se saben observats amb lupa i s’adonen que el seu camp d’acció ha quedat molt reduït, perquè qualsevol decisió que prenguin es pot girar en contra seva.

 

“I doncs, què faran?”, em preguntava l’altre dia una amistat; i la meva resposta va ser que no arribaran fins al final. Poden fer el judici, però no pas executar la inhabilitació. En tenen moltes ganes, és cert, però els manquen dues coses fonamentals: base jurídica i valor. De base jurídica, democràticament parlant, la causa contra Forcadell no en té cap i la tenen perduda per endavant davant d’Europa. Totalment perduda. Quant al valor, se’ls fa difícil alimentar-lo amb aquestes perspectives i sentint al damunt els ulls del món. Això darrer els suposa una pressió insostenible, que es veu agreujada pel fet que no hi ha res que els tregui més de polleguera que la internacionalització del procés català. Li tenen tant de pànic com els vampirs a la llum del sol. Ells, que han maldat tota la vida per impedir que el nom de Catalunya tingués un bri de presència a l’esfera internacional, es troben ara que no sols apareix en tots els mitjans de comunicació, sinó que se’n parla en els parlaments de diferents països. Davant d’això, crec que optaran per fer una d’aquestes dues coses: o dilataran la causa tant com podran fins que mori d’inanició, que és una manera de desactivar-la sense que els seus els puguin retreure que s’han arronsat, o faran de la necessitat virtut i rendibilitzaran l’arxivament de la causa –o un mig i mig– com una mostra de la ‘independència de la justícia espanyola’ i de la divisió entre govern i tribunals. Hauran perdut, però intentaran vendre-ho com una victòria tot dient: “Veieu com a Espanya hi ha divisió de poders?” Evidentment, aquesta frase farà riure a Catalunya, però el destinatari no serem nosaltres; serà Europa.

 

Tanmateix, tractant-se d’Espanya, és a dir, d’una democràcia totalitària regida per la supèrbia, no pas per la intel·ligència, el meu averany té poques probabilitats de reeixir. De fet, si reeixís, seríem davant d’un comportament forçat des de fora i totalment contrari a la naturalesa de Castella, que és d’imposició, de sotmetre l’altre fins que s’agenolla, fins que acota el cap i es declara vençut. Espanya, que en realitat és Castella, està forjada així i no sap ni vol comportar-se de cap altra manera, per més que això hagi estat la font de tots els seus mals i de totes les seves derrotes. No hi fa res. Castella no dialoga, Castella imposa. I sempre imposa la submissió; fins i tot quan l’altre ja li diu adéu amb un mocador. El diàleg, segons la seva mentalitat, és de covards, és de nyicris, i, per tant, com he escrit en altres ocasions, entén que reconèixer el dret a la llibertat de l’antagonista equival a una rendició, i, de retop, a una humiliació.

 

Al Regne Unit, quan David Cameron va veure que el Partit Nacional Escocès tenia majoria absoluta al seu Parlament i que estaven disposats a celebrar un referèndum, agradés o no agradés a Londres, va decidir negociar. I ho va decidir perquè com a demòcrata no podia fer res més i perquè no veia cap altra via per capgirar la situació o, si més no, per sortir-ne dignament. Jo, personalment, no comparteixo la ideologia del senyor Cameron, però reconec que va ser prou intel·ligent per escoltar la veu del cervell i no els retrunys de l’estómac. De retrunys estomacals, a Espanya, n’hi ha molts. De Camerons, no se’n veu cap.




Comentaris
Marcel
Senzillament superb Sr.Alexandre. No cal afegir-hi res més.
Ramon Grau
No compartexio l'analisi. Inhabilitaran a la Presidenta i Europa i el mon callaran. No s'hi ficaran per això i els espanyols encara s'envalentonaran més. Els europeus no diran rés fins que en passi alguna de grossa i tot i així.... En tenim masses exemples aquests últims 30 anys del que ha fet Bursel·les en tot el que ha passat a Europa.
Jordi Català Sobirà
Com bé diu el sr Alexandre, Espanya és Castella, de fet, mai ha deixat de ser Castella perquè el nom d'Espanya no és res més que una disfressa que es va posar per encobrir el supremacisme de la Castella conqueridora i saquejadora de les riqueses dels territoris veïns. És Castella i els pobles assimilats, entre els quals no hi figura Catalunya perquè mai han estat prou forts per assimilar-nos (i nosaltres mai hem estat prou forts per desempallegar-nos d'aquesta dominació estrangera).
Joan
Home, aquí teniem el Camerón de la Isla, tot un referent!
Joan
("Ho veieu? Aquí hi ha separació de poders") "Evidentment, aquesta frase farà riure a Catalunya". Evidentment, Alexandre? Ai senyor...
Jordi Port
Jo, que per la meva feina, el llegeixo des de diferents parts del món, l'informo que a Brisbane, NZ, ningú coneix la Forcadell. O a Sendai, Japó. O a Nova York, malgrat que hi visqui el Graupera o el Sala Martí. Voltant pel món t'adones que gairebé no existim, tret dels quatre amics que fem i s'interessen per la nostra cultura. Internalització? No parlem d'Alep ni de Mossul ni de les pasteres del mediterrani, ni de l'Afganistan. I tampoc és que això interessi ningú. Bon Nadal.
Josep Maria
A Jordi Pont,poder tens raó en el que dius,jo també viatjo per feina i a mi si em pregunten que passa a Espanya vers Catalunya.I Brisbane no es a NZ,es Austràlia.Bones Festes
A Jordi Port i altres pessimiste. Si existim i agradems
Discrepo. És possible que el cas Forcadell no sigui conegut tant com seria d'esperar, però 14 estats (12 de l'EU) han mostrat oficialment el seu rebuig. Què no és suficient, cert. Però discrepo en que "no existim". Tota la prensa i TV internacional coneix Catalunya i així ho demostra un bon grapat d'articles i noticies en els seus medis de comunicació. Una prova és que la marca BCN s’associa a Catalunya i ja no estrictament a Espanya com fa 4 anys. S’està, estem, fent molt i molt bona feina.
Mr white
Sr Jordi Pont, qui ha de coneixer la situació de Catalunya a l'exterior no es la gent del carrer. Son els actors amb interessos a Espanya i a Europa. Diplomacia e inversos.
Una veritat com un temple, aixo es la realitat de caspaña i castilla. Res a fer amb aquets murs.Marxem ja
En
En Jordi Port és un troll taaan dolent que ni s'ha pres la molèstia de mirar on és Brisbane. I encara voldrà que ens el creguem! Si no deu haver sortit de Mollet!
Pepet
Totalment d'acord:,espanYa en realitat ÉS CASTELLA. Canvieu les paraules a la constitució i a qualsevol discurset o declaració que fan iprent tot el sentit. Ara bé... inteligencia és una paraula que no existeix en el seu vocabulari... jo crec que aniran inhabilitant s tort i a dret... fan una cosa i diuwn el contrari, i els "castellans" els continuen votant. Perque la rests del món hauria de ser diferent?
Base jurídica
Qui digui que no hi ha base jurídica per empurar a Forcadell no s'ha llegit la querella de la fiscalia, o no entén prou de dret. Tota l'acusació està perfectament fonamentada i explicada.
A Ramon Grau i altres derrotistes
Els europeus ja es van pronunciant, doncs 12 estats han donat un toc d'atenció a espanya-castella per la seva actitud antidemocràtica en front al cas Forcadell (Suïssa, Dinamarca, Finlàndia, Estònia, Lituania, El Regne Unit, Italia, Bèlgia, ...) Altre cosa és que els catalans fem el cami per nosaltres mateixos. És la nostra feina i la fem bé. Quan Catalunya esdevingui un Estat de plè dret, llavors ens reconeixeràn, abans no ho faràn explícitament i és normal. Així ha estat al llarg de l'història
Sense Base Jurídica
Qui digui que hi ha base jurídica per empurar Forcadell no s'ha llegit la querella de la fiscalia, o no entén prou de dret. Tota l'acusació és tan rotundament i escandalosament antidemocràtica que no hi ha per on agafar-la si no és amb les lleis de Franco/Pinochet.
Jordi
Europa només es vallugara si comença a complicar-se-li la cosa.I nosaltres només tenim una eina i es diu.Vaga general indefinida i en conseqüència pujada estrepitosa de la prima de risc espanyola i els creditors nerviosos. L'altre és fer la DUi i acabem la pantomima processista.

envia el comentari