La llibertat d’expressió no és delicte, el delicte és prohibir-la

"Un Estat sòlid, d’arrels profundes i segur de si mateix és refractari a aquesta mena de manifestacions"

Qui vulgui una prova il·lustrativa de l’immens complex d’inferioritat de l’Estat espanyol, en té una de ben diàfana en la criminalització i persecució malaltissa i sistemàtica de les persones que cremen fotocòpies dels seus símbols, ja sigui la bandera, el monarca o la Constitució. Un Estat sòlid, d’arrels profundes i segur de si mateix és refractari a aquesta mena de manifestacions. La consciència de la seva força el fa infrangible al vituperi. Si és un Estat cínic, fins i tot pot respondre amb un somrís. I si és democràtic, ho accepta com un exercici natural de la llibertat d’expressió i com un preu a pagar per la seva condició d’Estat. Els ciutadans no són un ramat de bens com els que apareixen al final de L’àngel exterminador, de Buñuel, els ciutadans no són micos ensinistrats per a dipositar una papereta en una urna cada quatre anys i tot seguit restar muts. De ciutadans, n’hi ha de moltes menes. I tots, absolutament tots, tenen dret a expressar el seu rebuig al poder de la manera que jutgin pertinent, sempre que la seva acció no comporti agressions a persones o destrucció de bens aliens. Cremar una fotocòpia, tant si reprodueix la cara del rei d’Espanya com la del rei de la selva, no pot ser mai delicte en un Estat de dret.

 

Si hom agafa les fotocòpies d’una altra persona i les crema és obvi que estarem davant d’un conflicte entre un propietari i un furtador. Però si hom crema les seves pròpies fotocòpies cap règim democràtic pot dir que delinqueix, i encara menys pot criminalitzar-lo, imposar-li una pena econòmica i amenaçar-lo de tancar-lo a la presó. A l’Estat espanyol, però, això és delicte d’injúries, com si fóssim al segle XVIII, perquè, pel que sembla, és l’Estat –com passa en totes les dictadures– qui diu quines fotocòpies es poden cremar i quines no. I no cal ser cap llumenera per saber que les fotocòpies que les dictadures no suporten que es cremin són aquelles en què s’hi veuen les cares i els símbols representatius del seu poder. Els dictadors, per naturalesa, són insegurs, criminalitzen la dissidència i senten un odi ferotge pels qui no se sotmeten a la llei del pensament únic. Si poguessin tancarien a la presó tothom que no els fos submís, però s’han de reprimir, han de contemporitzar, han de guardar les formes i donar una capa de vernís democràtic al seu govern. I el vernís és la llei. Ells, doncs, representa que no criminalitzen la llibertat d’expressió per voluntat pròpia, la criminalitzen perquè ho diu la llei i perquè, segons diuen, és la llei el que dóna sentit a la democràcia. Però, ves per on, és justament a l’inrevés. La democràcia no es decreta per llei, la democràcia neix de la gent, la democràcia és un tret cultural que defineix la manera que té una col·lectivitat d’entendre la vida, i és d’acord amb aquests principis que fa les seves lleis. Una societat democràtica, per tant, no pot tenir lleis antidemocràtiques, altrament entra en flagrant contradicció amb si mateixa.

 

No es tracta, d’altra banda, de fer judicis estètics o de valor sobre si és pertinent o no cremar fotocòpies amb la imatge de símbols. Cadascú, com és lògic, tindrà la seva opinió. Del que es tracta és del dret a la llibertat d’expressió, un dret que cap govern ni cap tribunal no poden arrabassar a la ciutadania perquè és un dret humà bàsic, un dret sense el qual la democràcia deixa de tenir sentit. Consegüentment, amb aquesta persecució i criminalització dels cremadors de fotocòpies, l’Estat espanyol no sols es retrata com un Estat covard, immadur, acomplexat i impotent que necessita matar mosques a canonades amb l’esperança que el retruny li doni aparença de poderós, sinó que s’imbueix d’un caràcter diví i, com un vulgar inquisidor, per mitjà de l’Audiència Nacional, un tribunal d’origen franquista, sacralitza les seves imatges. Cremar, doncs, estampetes amb la imatge d’aquests símbols religiosos –rei, bandera i Constitució–, és heretgia i motiu de càstig exemplar.

 

Els estats i les seves institucions no es respecten pel que són, es respecten pel que fan. I un Estat, com l’espanyol, que utilitza les seves institucions contra Catalunya, contra el seu govern, contra el seu Parlament, contra la seva presidenta i contra el dret de decidir dels seus ciutadans, no es mereix cap respecte. El respecte no s’imposa, el respecte es guanya. I qui criminalitza les urnes i els polítics que les posen al servei de la gent no és digne de ser respectat. Un dels pilars bàsics de l’Estat de dret és la llibertat d’expressió. No hi ha democràcia sense llibertat d’expressió. En democràcia, doncs, el delicte és prohibir-la, i el delinqüent és l’Estat.




Comentaris
laia estany
Hom pot imposar un criteri mitjançant la por o el respecte. Espanya ha decidit imposar-se per la por. Però, compte, quan la majoria dels catalans vencin la por aquests seran imparables car de respecte ja farà temps que no els en quedarà cap. Quan et perden el respecte potser encara et tenen por, quan perden la por no cerquis imposar-te pel respecte, aquest ja ha desaparegut fa temps.
Jordi Català Sobirà
Com explicava Pep Cruanyes, la persecució de les cremes de símbols espanyols ve de principis del segle XX, just després de la pèrdua de Cuba i Filipines, per combatre la creixent força del catalanisme. Caspanya s'ha creat a la contra de Catalunya (la darrera colònia que li queda a l'Imperi caspanyol), i només pot arribar a la seva plena realització mitjançant la nostra plena assimilació a ells. Espanya només és una disfressa de la Castella imperialista de sempre empeltada pel feixisme del s.XX
Chapeau!!
Narcís ( quan aquest estat tingué amor propi, honor, dignitat, autoestimació i orgull? .. si en tingués només una d'aquestes ' qualitats humanes ' .. deixaria de ser allò que és o delinqüència!)
N'és obvi .. la ' llibertat d'expressió ' n'és una manifestació del pensament, negar-la n'és negar el pensament, n'és negar la persona així el ciutadà, n'és negar la democràcia, tot convertint la ciutadania, al cap i a la fi, els votants, en ' simple ramat ' ( on escudar-s'hi, excusar-se per a aconseguir fins espúries!)! PD: però d'estat feixista fora mida que sap no ser ' estat nacional ' que sí violador de nacions sense estat ( per mor de la força bruta de baixa mena!) .. què s'hi pot esperar?
Ara i aquí
Aquesta reflexió, molt certa i encertada, els catalans o la majoria, la tenim assumida, el que es greu es que a les espanyes la gent continua enganyada, primer per que no volen veure la realitat i segona, els mitjans que tenen, cap ni un els informa amb veritats, reflexions com aquesta suposo que no passaria la censura.
La llibertat d'expressió té uns quants límits
Perquè no tot el que creiem que és llibertat d'expressió ho és. Només dos exemples que limiten opinions, expressions i accions: a) Codi Penal espanyol: Títol XI, Delictes contra l'honor / b) Catalunya: Llei 11/2014, de 10 d'octubre, per garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per eradicar l'homofòbia, la bifòbia i la transfòbia.
La llibertat d'expressió té uns quants límits
Si tornés un bon Generalísimo, com el nostre estimat Franco, això no passaria...
Socpitu
I com es que cap institució catalana posa una querella a l'Estat?

envia el comentari