La paperera de la història

"El que sí que transformaria la nostra paperera en un dipòsit d’aigües fecals plena de rates seria, en canvi, deixar que algú altre decidís per nosaltres"

Si remenem dins la paperera de la història veurem que nosaltres som fills de la Transició democràtica, néts del règim de Franco, besnéts de la República o de la dictadura de Primo de Rivera i rebesnéts de la Renaixença, a la qual cosa precedeix, com tothom sap, la matèria negra o la dimensió desconeguda. Però resulta que la gent de la Renaixença també eren fills i néts: concretament eren fills de la humiliant pèrdua de les colònies espanyoles, néts de la restauració borbònica, besnéts de la Guerra del Francès (o de la “Independència”) i rebesnéts de la monarquia absoluta iniciada per Felip V. És a dir, que el fil conductor del “trauma català” iniciat el 1714 no es trenca en cap moment fins als nostres dies, on l’onada independentista actual només es pot explicar si s’entén tot el que va succeir abans, i no després, de la Constitució del 1978.

 

La paperera de la història ens té un lloc reservat també a nosaltres: d’aquí a 50 o 100 anys, rodamóns afamats de coneixement burxaran en els containers d’aquest moment i hi trobaran una cruïlla que es va iniciar amb la reforma de l’Estatut. Qui canalitza aquesta incomoditat, aquest descontentament, aquesta frustració col·lectiva? Es dirà que les manifestacions, que les assemblees i entitats, sí, però qui realment posa Catalunya davant del mirall es diu Artur Mas. Un altre dels llençats a la paperera de la història, sens dubte de forma destructiva i excessiva. Mas fa un gest que destacaran els qui remenin la paperera d’aquí a uns anys: posa Catalunya davant del mirall. S’adona que ha arribat el moment que el poble es decideixi, i també s’adona que això és molt arriscat. Que li pot costar el coll al seu partit, i a ell mateix, i segurament a tot el catalanisme: “anar fent” és fàcil, i també ho és criticar des de les columnes dels diaris, però el que costa és prendre una decisió i dur-la a terme. Mas va convidar-nos, simplement, a prendre-la: costaria uns anys, i discussions, i desgast electoral, i baralles fratricides i dubtes i obstacles de Madrid, però l’actitud de Mas suposa un abans i un després: per primera vegada en molt de temps, ens obliga a tots a decidir-nos. Quan diem avui que “el full de ruta és irrenunciable” o que “fer marxar enrere és un suïcidi” o que “referèndum o referèndum”, el que estem fent és respondre a la pregunta que ens va fer Artur Mas: ho volem o no ho volem? Si ho volem, superarem qualsevol obstacle i esperarem el temps que calgui, i renunciarem a certs protagonismes personals, i aprofitarem el moment adequat i ens refarem de tot dubte que tinguem. Si no ho volem, ens refugiarem en excuses i en baralles, o simplement farem “tot el possible” per aconseguir-ho i ens adonarem que no haurà estat suficient. És això, i res més. És això el que enviarem a la indefugible paperera de la història.

 

Aquest moment de dubte, aquests instants de bloqueig i d’escepticisme i fins i tot de divisió interna, ja es va viure durant les setmanes prèvies a l’11 de setembre del 1714: tothom que hagi llegit “Victus” coneix l’escena verídica, de paperera reciclada, on aquell 4 de setembre la Junta de Govern de Barcelona es reuneix per decidir si accepta les ofertes de negociació de l’enemic, o bé si les rebutja. El conseller en cap, Rafel de Casanova, va comunicar als militars la decisió de resistir i aleshores el general Villarroel s’hi va oposar veient la inferioritat numèrica dels seus soldats davant l’exèrcit borbònic. I va plegar. La resta de la història és també coneguda, però absolutament fonamental: Villarroel apareix el dia 11 de setembre a la plaça del Born, per lluitar fins al final.

 

És a dir que es pot fer cas o no de les demoscòpies, enquestes i estudis de diaris que assegurin que “no som prous”. Però fins i tot si es vol fer cas d’aquests estudis (possiblement o probablement tendenciosos), hi ha un moment en què el camí que has fet ja no dóna opció a cap marxa enrere perquè t’hi va la mínima dignitat i perquè has pres un compromís amb tu mateix: decidir. Saber si realment ho vols significa aguantar fins al final, i si no, vol dir que realment no ho volies. Podria passar, i no mereix judici negatiu: podria ser que simplement veiéssim que no ho volem. O que no ho volem prou. O que no tenim forces. Res d’això no tindria un mal lloc a la paperera de la història.

 

El que sí que transformaria la nostra paperera en un dipòsit d’aigües fecals plena de rates seria, en canvi, deixar que algú altre decidís per nosaltres. És a dir, no decidir res. Ni sí, ni no. Mirar de guanyar temps i de fer que, sobretot, els meus en surtin el menys perjudicats possible. Creure que no som sobirans. Creure’ns, en definitiva, que tot això era una broma.

 

I “tot això” vol dir 300 anys.




Comentaris
Narcís ( catalans quins siguin honoren la veritat, el bé i el dret, dret natural !) ( MHP Mas mai per mai serà oblidat àdhuc serà esperat com President de Catalunya!)
A) Catalunya és òbviament catalana així els catalans són òbviament llurs sobirans! Conclusió: nosaltres decidim que no pas forans/ estrangers i encara menys qui ens vol desapareguts de la faç de la terra ( tot plegat, llegeixi's, espanya!)! B) Li ho devem a nostres avantpassats, a nostres rebesavis, a nostres besavis, a nostres avis, a nostres pares i, sobretot, a nostra descendència .. com compatriotes d'origen diferent senten per la natura dels seus!
4
MontseC
"... sí que transformaria la nostra paperera en un dipòsit d’aigües fecals plena de rates seria, en canvi, deixar que algú altre decidís per nosaltres. És a dir, no decidir res. Ni sí, ni no. Mirar de guanyar temps i de fer que, sobretot, els meus en surtin el menys perjudicats possible..." Sembla que estàs parlant dels Comuns oi?
0
PV
El MH President Mas va posar l'espurna per encendre la flama. Gracies Senyor.
2
Bon article
Per desgràcia hi ha de tot: vividors, rebels de pati de l'ESO, mentiders, desinformats. Com a qualsevol moment de la història. Per això costa tant que la humanitat avanci: ser madur, responsable, generós i honest no està a l'abast de tothom.
0
Rosa
Tot, tot, tot es resum en el que no volen reconèixer i que va ser el lema de la primera manifestació important: Som una nació. Nosaltres decidim. Ens ho creiem o no?
0
Mas està viu, oi?
Per fer un panegíric d'aquest tipus creia que abans la persona havia de morir-se. No oblidem que el gran canvi de Mas comença (o almenys coincideix) aquell juny de 2011 quan va haver d'arribar al Parlament en helicòpter gràcies a les retallades pressupostàries de CiU en Sanitat i Educació.
25
Pere de Lleida
Completament d'acord amb l'article.No he votat mai CiU,pero reconec que Más va interpretar molt el que havia significat la gran manifestació de l'11 S,2012.Hauria pogut optar per continuar amb la mateixa situació que fins llavors,peix al cove,o fer un pas endavant.per primera vegada un President de la Generalitat deia el mateix a Barcelona que a Madrid.Va convocar eleccions anticipades,i tot i que el resultat no va ser bo pel seu partit.Ha mantingut el m .ateix discurs.Tot això,em semblaHonora
1

envia el comentari