Procurar assegurar-se el sí per a estalviar-se plorar el no

"Quan constates que les raons del sí no serveixen més que per a fregar el 50%, necessites entendre molt bé –molt respectuosament– les raons del no"

Els britànics van dir no a la proposta de continuar a la Unió Europea que els feia el govern britànic. Els colombians van dir no a la proposta de pau amb les FARC que els feia el govern colombià. Més recentment, els italians han dit no a la proposta de reforma constitucional que els feia el govern italià. I, en certa mesura, podem considerar que els nord-americans, en fer pujar Trump a la presidència, han dit no a la proposta de continuïtat de les polítiques seguides fins aleshores pel govern demòcrata. No són els únics casos de derrotes referendàries recents: tenim la baixa participació en el referèndum hongarès contra les quotes de refugiats, que en va invalidar els resultats, o el rebuig en el referèndum holandès a l’acord comercial de la UE amb Ucraïna. (També hi ha el referèndum escocès però el seu context escapa d’aquest esquema; és un cas ben diferent).

 

Davant aquest panorama, s’han sentit moltes veus refractàries a la celebració de referèndums, amb l’argument que no es pot posar en mans de l’electorat la resolució de qüestions complexes. Aquesta reacció explica molt bé el perquè dels “fracassos” experimentats. Ho dic d’entrada: jo no en dono la culpa a l’estultícia ignorant dels votants del no sinó a la niciesa elitista dels promotors del sí (fixeu-vos que, en aquest cas, no parlo dels votants del sí sinó dels que han dissenyat l’operació perquè guanyés el sí).

 

El setembre passat, dos mesos abans de les presidencials nord-americanes, la periodista política Salena Zito publicava a “The Atlantic” un article amb un títol transparent: “Taking Trump seriously, not literally”. Hi advertia que els demòcrates, els intel·lectuals, la premsa... cometien un error colossal davant Trump. Ho explicava així: mentre aquests grups es prenien literalment els disbarats de Trump i en conseqüència no es prenien seriosament el candidat, els seus seguidors es prenien seriosament en Trump i en conseqüència no es prenien literalment els seus disbarats. La tesi és extensible als referèndums.

 

Els governs partien de la premissa que la seva posició era la racional, la raonable, la que havia d’acollir qualsevol persona reflexiva i ponderada. I, per tant, el rebuig només podia aglutinar nostàlgics del passat, fonamentalistes de certes ideologies, gent de ment tancada i escassa formació... i, en el cas britànic, a més a més xenòfobs. Aquest plantejament derivava en un menyspreu per aquests votants que, si no era explícit, tampoc no passava desapercebut.

 

Quan consideres que les teves raons són tan evidents que es poden menystenir les contràries, asfaltes el camí cap a la teva derrota. Ara tothom vol explicar els motius de per què la gent ha votat com ha votat. No són motius que s’hagin revelat a posteriori. Eren perfectament perceptibles abans, però no se’ls feia cas, se’ls menypreava.

 

En part, aquesta actitud venia reforçada pel fet de tenir-ne prou amb la meitat més u. Encara que aquest resultat és el que decanta democràticament la votació, no pots marcar-te un objectiu quantitatiu tan curt. El risc que la balança es decanti en sentit contrari i la meitat més u l’obtinguin els altres és massa elevat per a assumir-lo sense precaucions. En qüestions realment rellevants, d’aquelles que són certament disruptives per a la vida política i econòmica, s’ha d’apuntar molt més amunt.

 

Per això, quan constates que les raons del sí no serveixen més que per a fregar el 50%, necessites entendre molt bé –molt respectuosament– les raons del no, perquè entendre-les és l’única manera que tens per a mirar de contrarestar-les i atreure més votants al teu costat. És clar que això és estratègia política i, massa sovint, en els referèndums aquesta es dissipa fins a desaparèixer enmig de l’hemegonia de les tàctiques que s’obsessionen pels titulars d’impacte.

 

Si hi ha una lliçó pràctica de totes aquestes convocatòries electorals, és que la banda dels “bons” s’ha cregut massa que eren els “bons” i ha oblidat que no estava en joc qui era el “bo” sinó qui omplia més les urnes.




Comentaris
Joan Benet
Una reflexió molt pertinent i encertada. Cal pensar-hi seriosament tot i que, arribats a un punt, toca arriscar-se. Mai s'arriba a tenir la garantia absoluta de res.
I més
Article excel·lent. Ara en caldria un altre que expliqués per què tanta gent votaria "no" i per què per a ells les raons de la independència no són tan evidents com per als que votariem "si".
Jose
Potser és que no tothom vota el que es mes raonable o correcte sinó alló que creu que més el beneficiarà. La campanya del SI s'ha d'enfocar en els beneficis CLARS i transversals de la Independència: més llocs de treball, millors condicions comercials i industrials per accedir a mercats mundials, millor ensenyament i més beques x estudiants, millor sistema d'atenció a la dependència, etc.etc. Aquest tipus de missatge és imbatible, l'unionisme no el pot contrarrestar fàcilment.
Jordi BCN
La meva discrepància: 1.- La raó te la donen quan et neguen el dret a votar. L'estat espanyol mai permetrà un referendum. 2.- Els recents referendums fallits han estat vots de castig a l'establishment. No seria el cas. 3.- A la falacia del 50%: del NO mai es té en compte l'abstenció, sabem que el % de si frega el 50% però es fer trampes considerar que els abstencionistes votarien que no (si votessin...) 4.- El més semblant a un referendum va ser el 9-N. Analitzi els resultats.
Gombau
Confesso que, tot llegint l'article, m'esperava que al final hi hauria una breu explicació de les raons del NO a la independència. Però m'adono que, potser, no són fàcils d'esbrinar. Podria ésser la por del caos social o econòmic, de les "barbaritats" que farien els independentistes, l'odi soterrat "als catalans", la por que obliguin a parlar en català, la qüestió estètica de "trencar" amb Espanya... Crec que caldria fer un estudi seriós preguntant als futurs votants del NO per les seves raons.
Narcís ( allò que ens dóna força que no seguretat de res .. n'és l'adulteració àdhuc criminal d’espanya - sigui bon ' paradigma ' el cas Cristiano .. - , l'abús, la prepotència, la covardia, tot plegat, la " maldat " que pleguen vers nosaltres/ qui la manté!)
No hi ve a tomb: 1.la comparació n'és fora de lloc, atès que nosaltres quin ' poder ' hi tenim que no siguin les pròpies pedrades que rebem dia a dia de país veí ( i, damunt, quasi ni explicades ni mitjans per a explicà'ls-e!)? 2. per contra, espanya, plena fora mida de mitjans o tv's, ràdio i premsa escrita .. amb professionals de la menjadora a dojo, sia per feixisme/ catalanofòbia, sia per interès bastard! PD: és clar que el ' no ' empenta .. no debades som ' violats '!
Sí o no?
La independència és l'únic escenari capaç de posar a les mans del poble de Catalunya el dret a decidir-ho tot per ell mateix i de rescabalar alhora els seus recursos per dur a terme les seves decisions; és a dir, l'únic escenari que posa a mans del poble català les regnes del propi destí com a nació. Cap alternativa -ni l'uniformisme, ni l'autonomisme, ni el federalisme- supera això! Mai cap pais que ha assolit la seva independència hi ha renunciat després!
Jordi Català Sobirà
Caspanya és diferent a la resta del món. Els indepes portem ja temps explicant les nostres raons per voler la independència. En canvi, els unionistes no argumenten res (només vociferen i fan escarafalls); i com poden argumentar res si només es dediquen a escampar mentides i falsedats a dojo. A més, com es pot estar defensant un estat podrit que és indefensable en moltes coses que estan directament renyides amb la democràcia i que només actua fent valer la seva força supremacista?
Boy Garantín
Molt interessant reflexió però em permeto una dosi d'optimisme. Si els del NO decideixen, parcial o totalment, no votar, haurem guantat segur. Però si finalment hi van en massa i guanya el NO (déu no ho vulgui), haurem guanyat també amb el reconeixement de la sobirania per sempre més, ja que sortirà d'un referendum vinculant, pactat amb l'Estat i havent-nos reconegut definitivament com a subjecte polític. La victòria de la sobirania política la tenim guanyada, la de la independència veurem...
L'argument és totalment reversible
"Quan constates que les raons del NO no serveixen més que per a fregar el 50%, necessites entendre molt bé –molt respectuosament– les raons del SI". La total reversibilitat de l'argument debilita moltíssim la tesi.

envia el comentari