Els que pringuem

"De vegades no tenen la sensació de pringar sempre, facin el que facin? Passa en certes situacions de la vida quotidiana, i també quant a posicionament polític"

De vegades no tenen la sensació de pringar sempre, facin el que facin? És allò de sentir-te cornut i pagar el beure. Passa en certes situacions de la vida quotidiana, i també quant a posicionament polític. En el dia a dia, per exemple, quan (com ahir em va passar) arribes al metro i veus com un individu amb tota la tranquil·litat del món passa la tanca d'accés a l'interior de l'estació, col·lant-te just rere una senyora que acaba de picar el bitllet. Ho veus, t'indignes, estàs per xisclar-li "tu, llest, paga!" o alguna cosa així, però no ho fas perquè encara faràs tard a la feina o no vols muntar un número. Llavors, vas a picar tu, la màquina et diu que el títol ha caducat i gires cua a comprar una nova T-MES, per la qual, si no ets una persona gran o un jove molt jove, et claven una mica més de 52€. I ho fas perquè ho has de fer, i et sents doble pringat. Després, la sensació ja és triple quan per desfogar-te una miqueta a la xarxa, piules en 140 caracters aquesta sensació d'impotència, i una de les primeres respostes és la d'un home que et diu que aquests que es colen estan "perseguits", no com els de la cúpula de TMB. Jo, llavors, em pregunto quan he defensat jo que ningú guanyi una milionada indigna, o que a mi em clavin pel transport públic o que algú faci que la cosa vagi encara a més si el seu exemple de no pagar el seguís una majoria. Per tornar-se boig i engegar-los a tots. Però la immensa majoria, gent assenyada, no ho fem. Sort en tenen, d'això. Ells i la resta.

 

I una cosa semblant passa amb el pati polític. Ahir també en teníem un exemple. Molta gent d'ordre s'ha fet independentista en els últims anys, farta de veure com des de Madrid (el poder espanyol) es pren el pèl a uns ciutadans/contribuents catalans de qui no es respecten reivindicacions elementals i totalment assenyades que repercuteixen en el seu dia a dia. Infraestructures en condicions o un finançament just que no ens escanyi, per exemple, en una mínima correspondència al desproporcionat esforç fiscal que molts fem. I això no només no ha rebut mai una resposta justa, sinó que a més s'ha estigmatitzat com a demanda de privilegis, s'ha atacat desmesuradament i ha anat acompanyat d'ofensives contra la pròpia llengua, autogovern i identitat catalanes. Això políticament ha provocat un moviment político-social que ha originat que ara alguna cosa diguin des de Madrid que volen moure. Alguna cosa bàsica que la seva ceguesa i irresponsabilitat no ha volgut resoldre de fa temps, quan calia posar-s'hi sense necessitat de forçar tant la màquina com ho han fet. Ara diuen que s'hi volen posar (que ja veurem si fan un quart del que volen fer veure que impulsaran), i marquen els independentistes de maximalistes i de gent poc abocada al diàleg. És com per posar-se un barret de Napoleó fet de paper i tocar la trompeta. Et fan sentir estúpid.

 

I igual sentiment provoquen els qui no valoren que la gent que tranquil·lament s'ha mogut a l'independentisme i que igualment el defensa no estigui per muntar un número cada dia del món. Perquè es pot ser independentista, no estar d'acord amb el procedir d'un Estat espanyol que persegueix qui crema una foto d'un monarca, i a la vegada dir que això un no ho faria, i que a més troba que aquestes són gesticulacions (que malgrat tot haurien d'estar emparades per la llibertat d'expressió) que només fan que alimentar els extrems d'una banda i de l'altra, quan no directament caricaturitzar la reivindicació compartida de fons pels qui decideixen cremar i els qui lliurement decideixen que aquesta no és la seva opció. Llavors, els més "atrevits" de la classe et miren amb cara com de menyspreu i et diuen fluix, nouvingut o directament sospitós de botifler. Oi que veuen allò de la sensació de pringat que els deia abans? I la sort que tenen uns i altres, els qui generen aquest sentiment, és que els altres hi som i configurem una majoria. La que, si hi persisteix, tirarà endavant tot allò que es proposi i deixarà els extrems en evidència.




Comentaris
terrassenc
Quina empanadilla mental! El comentarista convergent de torn reconeix que la crema d'una foto està emparada per la llibertat d'expressió però al mateix temps ho iguala amb qui es cola al metro! Fantàstic. No és que pringuis, és que vas pringat de casa.
Cirereta
Al terrassenc: noi, si no ho vols entendre, no cal que ens hi esforcem. No es pot anar amb tants prejudicis.
9
Narcís ( sempre ens hi sentirem de ' llepar ' .. fins que no tinguem nostres lleis, fins que no tinguem nostres rendiments, fins que no tinguem sobirania o país veí deixi de violà'ns-e i piratejà'ns-e!)
1. Tant de bo tots fuméssim el mateix .. una cosa n'és cremar un pòster de qui sigui pel que representa o ' nostra violació ' i d'altra molt diferent empresonar, multar/ robar, fer mal, fer ferits, fer greus àdhuc matar! 2. Potser no estar bé actuar així .. però, per ventura, no duem munt d'anys manifestant-nos-en al voltant de 2 M de ciutadans pacíficament i joiosa? no guanyàrem un referèndum? no aconseguirem majoria absoluta al Parlament? PD: ' tocar el rebre ' sempre .. fins que no fugim!
4
carles
la cup esta colaborant per carregar-se el proces
10
Ricard
Quan era jove en dèiem sirgar, fer l'escarràs, tocar-nos el rebre, pencar, ésser un pencaire. ésser l'ase dels cops, però ara gràcies als catalans que han estat escolaritzats en català des de petiits, pringuem. Seguim destrossant la nostra malmesa llengua catalana amb les paraukles més xarones castellanes que no entenen el 60% dels castellanoparlants
1
Maria
Totalment d'acord amb l'article per dir i fer el que volem no cal, ni s'ha de fer aquestes rucades que no aporten res de bo si no tot el contrari
4
Es la deixadesa
de 40 anys de dictadura i 35 anys de democracia forana que menyspreia el civisme d'una cultura que veu aliena i enemiga.
1

envia el comentari