Hola Constitució

"Mon pare ja només vol que el deixis estar. S'ha fet gran i s'ha adonat que no tens dret a dir-li què ha de fer. O a qui ha de pertànyer"

Hola Constitució.

 

T'escric en nom de mon pare perquè ell no vol, ni tan sols, dirigir-te la paraula. Pobre. Sé que heu tingut problemes darrerament, però penso que encara hi ha esperança. Potser encara trobeu la manera d'arreglar tot aquest merder. Potser (permet-me la gosadia) podries canviar una miqueta i accedir a separar-vos amistosament sense que pateixin els fills i els néts que han nascut durant aquests 40 anys de relació.

 

Tot va començar bé, temps enrere. Les relacions, ja se sap, no són mai perfectes. Però mon pare et perdonava els defectes i t'estimava tal com eres. Vés a saber, segurament hi va influir el fet que mon pare venia d'una relació horrible amb el règim anterior. Amb família empresonada, i perseguida i executada... ja saps com és el país que has de regular. Però sigui com sigui mon pare et va estimar amb sinceritat. El feies somriure quan li parlaves del dret a la l'habitatge, del dret a la feina digna o de les nacionalitats que composaven l'Estat. Somreia com un nen davant les promeses de dies millors en els que aquelles paraules es farien realitat.

 

La relació va avançar i, com sempre passa quan madurem, mon pare es va fer menys crèdul i enormement més desconfiat. L'home va començar a dubtar de la certesa de les teves promeses. Aquelles que tant l'havien seduït al principi. Tot allò que li havia semblat excitant, original i motivador començava a ser monòton, asfixiant i enganyós. Et mirava amb uns ulls diferents. Et mirava amb recel. En lloc de sentir les carícies de les teves "nacionalitats", sentia el fred acer dels tancs de l'article 8. Fins i tot començava llavors a moure els seus ulls cap a enrere per veure que, just abans de "nacionalitats", el mateix article parlava de la unitat d'Espanya. Quantes sorpreses. Quants descobriments de coses que sempre havien estat davant dels seus ulls.

 

Fa uns any (ara ho puc reconèixer obertament) mon pare va començar a plantejar-se si tot allò estava bé. Si allò, aquella relació que l'havia traït sense que se n'adonés, era l'única vida possible. Si la Constitució havia de seguir decebent-lo sense remei. Recordo ara que, d'amagat, va començar a somiar que les coses podien ser diferents. Va començar a confiar en un nou text que potser el satisfaria com ell esperava ser satisfet en una democràcia moderna. Va intentar començar una relació oberta amb l'Estatut, una relació diferent. Va tornar a somriure amb la descoberta de les seves paraules noves i esperançadores. Però tu, altre cop tu, des d'aquella cova on t'amagues molt lluny d'aquí, vas escarnir-nos per última vegada. Vas arrossegar aquell nou Estatut fins la teva alçada decadent i rància. 

 

T'escric ara que sé que pots canviar. T'escric ara que sé que és només qüestió de voluntat. Ara que he vist que canvies quan convé per pagar el deute a banquers i poderosos. T'escric perquè mon pare ha perdut tota l'esperança però jo no. Sé que freqüentes mala gent i que et parlen malament de mon pare. Que et diuen que sempre t'ha utilitzat. Que sempre t'ha enganyat. No és cert. Mon pare va creure en tu amb una fe cega. Amb l'esperança d'aquell qui no té més opció que confiar en una mentida. Ell va voler que fossis millor del que ets. Ara ja només vol que el deixis estar. S'ha fet gran i s'ha adonat que no tens dret a dir-li què ha de fer. O a qui ha de pertànyer




Comentaris
Àngela
Molt ben portat. Molt didàctic.
1
Eduard
Patètic. Tot això es una cursa a no se sap on per intentar amagar la ineptitud dels nostres governants, amb corrupgència i unió al capdevant
26
Eduard
Això amb Franco no passava, quins bons temps aquells...
19
Narcís ( ça com lla, digues-li a ton pare que ' mai no és tard, si a la fi arriba '!)
Ton pare n'és bona fe àdhuc ingenuïtat .. país veí mai fou de llei així menys encara de ' constitució ', tot plegat, democràcia, que sí de ' paperot ', que sí d'afaitapagesos! PD: només posant allò de ' nacionalitats ' n'és dit tot, ço és, com si fóssim " esgarriats sense ca pròpia deambulant per ca aliena que ens hi té recollits " .. quan tenim casa pròpia o nació ( Catalunya/ PPCC ) i l'únic que passa és que ens la tenen " violada "!
0
Josep Bruch
Ho has clavat. Felicitats.
0
Aureli
Genéric o no, l´as clavat.Es la pura realitat, i molt i molts ¨pares genèrics¨es veuran reflexats, ha estat així de real i trist. Enrredats per enèsima vegada. Nomès volien seguir movent els fils dels nostres braços, i a fè de Deu que no han fet. I ara a sobre ens amenaçen amb ella a la menor ocasiò.
0

envia el comentari