Persecució religiosa

"El fenomen internet permet, d’altra banda, que l’extremisme i la violència religiosos adquireixin una dimensió internacional, sense límits polítics ni fronteres geogràfiques"

Com és habitual cada dos anys, acaba d’aparèixer el darrer informe sobre la llibertat religiosa arreu del món, elaborat i promogut per la fundació pontifícia Ajuda a l’Església Necessitada. És tracta d’un documentadíssim informe de 650 pàgines que analitza la situació de la diversitat religiosa i el respecte a aquesta realitat en 196 estats del món. D’aquests, n’hi 23  -tots ells a l’Àfrica o a l’Àsia- on els escau la qualificació d’estats amb persecució religiosa, sigui perquè s’hi reprimeix tota manifestació confessional que no es tracti de la majoritària en aquell territori o bé l’entesa com a pròpia del lloc, sigui perquè, sense matisos, es persegueix qualsevol expressió religiosa. En aquest darrer cas, Corea del Nord encapçala la repressió, amb penes de presó sense judici just, violacions i assassinats, amb la negació total i absoluta dels drets ciutadans bàsics i les llibertats democràtiques fonamentals. A més del país governat amb mà fèrria pel líder suprem Kim Jong-un, fill de Kim Jong-il i nét de Kim Il-sun -no està malament, per ser una República...-  els altres indrets on hi ha persecució religiosa són Afganistan, Aràbia Saudita, Bangla Desh, Eritrea, Iemen, Índia, Indonèsia, Iraq, Kenya, Líbia, Myanmar (antiga Birmània), Níger, Nigèria, Pakistan, Síria, Somàlia, Sudan, Tanzània, Territori palestí de Gaza, Turkmenistan, Uzbekistan i Xina.  L’estadi inferior a la persecució religiosa és el qualificat com a discriminació religiosa i aquest afecta una quinzena d’estats, tots africans i asiàtics, llevat d’Ucraïna, a l’Europa de l’est: Algèria, Azerbaidjan, Butan, Brunei, Egipte, Iran, Kasakhstan, Laos, illes Maldives, Mauritània, Qatar, Tadjikistan, Turquia i el Vietnam.

 

 

 

Es dóna la circumstància que, en 12 dels 23 països amb persecució religiosa, aquesta no és exercida, directament, pels governs o els diferents organismes estatals, sinó que els agents repressors són organitzacions civils de caràcter fonamentalista o obertament terrorista. L’expressió màxima de radicalització violenta és l’hiperextremisme islamista, el qual es caracteritza per l’intent sistemàtic d’anorrear o expulsar els creients no musulmans, entre els quals els musulmans moderats o pertanyents a altres tradicions que la seva, l’ús de les noves tecnologies i les xarxes socials com a font de reclutament, propaganda i intimidació, així com el tracte cruel, vexatori i inhumà de les víctimes, de manera que es fa ostentació i es glorifica la brutalitat que els és infringida. Els dos darrers anys, s’han produït atemptats terroristes invocant el nom d’Al·là en un de cada cinc països del món, incloent-hi aquí, ara sí, Amèrica, Europa i Oceània. Es dóna la circumstància que, a Europa, on la religió es troba en clar declivi en la vida pública de la societat, s’han rebut milions de refugiats amb una altra religió a la cristiana tradicional, procedents de països on es viu un gran fervor religiós, fenomen que ha facilitat la reacció de grups populistes, nacionalistes religiosos i d’extrema dreta. A la Gran Bretanya, per exemple, la reacció antimusulmana s’ha expressat mitjançant les anomenades “patrulles cristianes” del grup Britain First (Gran Bretanya Primer). També a Europa, sobretot a França que és l’estat on viuen més jueus, s’hi ha detectat una remuntada notable d’atacs antisemites. El fenomen internet permet, d’altra banda, que l’extremisme i la violència religiosos adquireixin una dimensió internacional, sense límits polítics ni fronteres geogràfiques.

 

 

 

Estat Islàmic, amb les seves diverses branques o variants territorials, encapçala les atrocitats pel que fa a persecució religiosa arreu del món.  Va ser el parlament europeu, per unanimitat, el primer organisme legislatiu a reconèixer com a genocidi, el febrer de 2016, les accions criminals del grup que més representa el terror executat en nom de l’islam. A aquesta declaració va seguir-la, el mes següent, l’acord de la cambra de representants nord-americana, també amb el qualificatiu de genocidi, sense cap vot en contra, mentre que, a l’abril, era la cambra dels comuns del Regne Unit qui aprovava, per unanimitat, una resolució similar, cosa que també féu la cambra de  representants australiana, el mes de maig, i les Nacions Unides, finalment, el juny. Segons l’ONU, la repressió dels terroristes i fanàtics d’Estat Islàmic contra els iazidis es fa mitjançant l’assassinat, la violació en grup, la tortura i la humiliació. De 196 estats arreu del món, doncs, en 38 s’han trobat proves evidents de violacions greus de la llibertat religiosa, 23 estats apareixen com a escenari de persecució religiosa i 15 com de discriminació religiosa.

 

 

 

Totes les confessions religioses són, tanmateix, objecte de persecució en diferents punts del planeta. A Birmània, el monjo budista U Wirathu encapçala un grup violent de refús a la població musulmana i els pertanyents a l’islam rokhinya són violentament reprimits. Al Tadjikistan, els homes musulmans han estat obligats a afaitar-se la barba, els menors de 35 anys no poden pelegrinar a la Meca i no és permès de posar noms musulmans als infants.  A Israel, el rabí Benzi Gostein assegura, tan tranquil, que “Nadal no té lloc a Terra Santa”. A l’Uzbekistan, les forces de seguretat obliguen les dones musulmanes a treure’s el mocador pel carrer i els homes són multats per dur el casquet tradicional. A la Xina, només enguany ja s’han enderrocat més de dues mil creus i temples cristians (protestants i catòlics). A Eritrea, 85 testimonis de Jehovà pateixen presó per negar-se a dur armes o bé no poden accedir a la funció pública. A Líbia, Estat Islàmic hi ha decapitat 21 cristians coptes. A l’Uzbekistan, els protestants han estat multats per tenir bíblies a casa i són objecte de persecució policial quan pretenen fer algun culte religiós. I mentre, Estat Islàmic crucifica cristians en presència dels seus familiars o pinta les cases amb la N de natzarè als seguidors del cristianisme.

 

 

 

El paper dels líders religiosos és fonamental en la lluita pel respecte a la diversitat religiosa. Per això és important la declaració aprovada a Marràqueix, el gener d’enguany, en la qual acadèmics musulmans de més de 120 països insten els estats musulmans a protegir les minories d’altres confessions i no a perseguir-les. O bé el papa Francesc, viatjant a Suècia per a reunir-se amb els luterans, a les portes del 500 anys de l’inici de la Reforma protestant, o bé entrevistant-se amb Ahmed al-Tayeb, gran imam de la mesquita del Caire, i autoritat de l’islam sunnita. L’article 18 de la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per les nacions Unides el 1948, diu així: ”Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret inclou la llibertat de canviar de religió o de creença, així com la llibertat de manifestar la seva religió o la seva creença, individualment o col·lectiva, tant en públic com en privat, mitjançant l’ensenyament, la pràctica, el culte i l’observança”. Tant de bo que aquest article, com tants altres d’aquella declaració, deixi de ser aviat un simple recurs retòric per tal d’esdevenir realitat en un món cada cop més intolerant i fanatitzat en matèria religiosa. Com en tot, la cultura i la informació són sempre eines potentíssimes per a fer front a l’integrisme de qualsevol tipus i l’absència de l’una i de l’altra, així com la misèria i la manca de perspectives, són un paisatge adient perquè hi creixi el fanatisme. 




Comentaris
Narcís ( el món és gran .. complex o ric .. preocupem-nos de Catalunya i de nostra societat occidental, sobretot, catalana .. que no pas donar corda a antítesi àdhuc ofensa d'estrangers que ens esvaneixin esvaneixin si no envaeixin!)
Ras i curt: 1. A mi em preocupa Catalunya sent dessota/ trepitjada per país veí o espanya i .. ja hi vaig prou guarnit! 2. Els DDHH són sagrats en els pobles o nacions així a sa població que no pas a població aliena que cerca soscavà'ls-e! i 3. La llibertat n'és una i qui l'exerceix n'és individual .. amb més raó no podem acceptat ni de bon tros ' acatar ' qui la nega ( no a ca pròpia!)! PD: el mal hi és arreu .. arreglem primer Catalunya sent-hi fora d'espanya!

envia el comentari