Maletes perdudes

"Ni imatges d’infants morts literalment de por, ensangonats i embolcallats per la pols dels edificis destruïts; ni res de res. Res ens crida l’atenció"

“Què hi cap en una maleta? A vegades, una vida sencera”.

 

Al veure les imatges per la televisió, no he pogut evitar recordar aquesta frase a propòsit de la novel.la de Jordi Puntí Maletes perdudes. Em refereixo a les imatges dels més de quaranta veïns d’Alep, a Síria, que fugien de la seva ciutat i que jeien morts al carrer,al costat de les seva maletes, després d’un altre bombardeig salvatge. Ja ho crec que quan has de fugir hi ha de cabre tot el que per a tu és important en una maleta. La necessitat t’empeny que en un esforç de síntesi i contenció hi facis cabre tot allò que per a tu és vital, tot allò que per a tu és la teva vida.

 

 

Però aquestes persones que ara els han pres la seva , de vida tenien ganes de viure. Havien malviscut tots aquests anys de guerra potser confiant en una solució del conflicte i ara que havien decidit fer el pas i anar-se’n, els tallen de manera brusca i brutal el camí i fan saltar pels aires els seus projectes de vida. No ho sé perquè no tinc manera de saber-ho però vull pensar que els somnis i les il.lusions que més de cinc anys de guerra no els havien fet defallir, els devien dur intactes dins d’aquelles maletes que ara, sense amo ni mestressa, s’estan al mig del carrer, a l’espera que algú se’n faci càrrec.

 

 

Maletes que s’estan a  l’intempèrie a mercè del foc creuat dels dos bàndols, una metàfora ben trista i crua que serveix per explicar com han quedat molts altres sirians que també fugien de la guerra. Desatesos, desprotegits, desnonats per força  i  sense importar realment ningú. Perquè si no, no s’entén que passin els anys i les cimeres, i una ciutat com Alep estigui a punt de ser esborrada del mapa i li falti ben poc per convertir-se en un munt de runa i en un sinistre cementiri gegant. Ha passat i continua passant davant dels ulls de tothom i de la impassivitat general.

 

 

Ni imatges d’infants morts literalment de por, ensangonats i embolcallats per la pols dels edificis destruïts per l’impacte de les bombes; ni res de res. Res ens crida l’atenció i molt menys unes maletes que si les obrissim veuríem que anaven plenes i carregades del mateix que ens fa moure a nosaltres cada dia: somnis i il·lusions de ser feliços, de ser lliures, de viure en pau i tranquil.litat.




Comentaris
Josep Bruch
No t'equivoquis: sí que ens crida l'atenció, i, fins i tot, voldríem ajudar. Però és impossible, i si vols fer quelcom, la mateixa administració t'hi posa problemes. Per comprovar-ho vaig fer una prova: vaig dir que volia acollir una refugiada, una nena petita òrfena, i, a banda de enviar-me a una ONG (l'administració no sabia que fer ¿!!? ), hi varen afegir que si la volia adoptar era quelcom il·legal, i, fins i tot, gairebé em varen demanar la meva orientació sexual. Al·leluia !!!
0
Anònima
Sr. GIronell, llegint-el m'entendra el meu. El meu pare quan va sortir de Cuba el 1961 ni les maletes li van deixar dur, li varen treure fins i tot l'anell de casat. I sort que va poger fugir amb la vida.
0
Narcís ( ja n'hi ha prou de tant de ' paperot ' .. la resta del món també n'és ple de desgraciats oels hi ha de caure una bomba al cim?)
No ens parlis de les desgràcies del món ( massa n'hi ha i majories desconeixem!) .. parla'ns-e de qui ho provocà o dels tres de les Açores pel que fa a Iraq ( llur president penjat d'una grua .. ) i de la mateixa Líbia ( llur president, sense comentaris!) àdhuc de qui ven armes als ' rebels ' ( me'ls desglosses .. sembla ser un munt!)! PD: a ca nostra hi ha munt de compatriotes i no compatriotes al carrer, sense diners, sense menjar un mínim sa i amb sabates foradades ni raspallet de dents!
0

envia el comentari