Maletes perdudes

"Ni imatges d’infants morts literalment de por, ensangonats i embolcallats per la pols dels edificis destruïts; ni res de res. Res ens crida l’atenció"

“Què hi cap en una maleta? A vegades, una vida sencera”.

 

Al veure les imatges per la televisió, no he pogut evitar recordar aquesta frase a propòsit de la novel.la de Jordi Puntí Maletes perdudes. Em refereixo a les imatges dels més de quaranta veïns d’Alep, a Síria, que fugien de la seva ciutat i que jeien morts al carrer,al costat de les seva maletes, després d’un altre bombardeig salvatge. Ja ho crec que quan has de fugir hi ha de cabre tot el que per a tu és important en una maleta. La necessitat t’empeny que en un esforç de síntesi i contenció hi facis cabre tot allò que per a tu és vital, tot allò que per a tu és la teva vida.

 

 

Però aquestes persones que ara els han pres la seva , de vida tenien ganes de viure. Havien malviscut tots aquests anys de guerra potser confiant en una solució del conflicte i ara que havien decidit fer el pas i anar-se’n, els tallen de manera brusca i brutal el camí i fan saltar pels aires els seus projectes de vida. No ho sé perquè no tinc manera de saber-ho però vull pensar que els somnis i les il.lusions que més de cinc anys de guerra no els havien fet defallir, els devien dur intactes dins d’aquelles maletes que ara, sense amo ni mestressa, s’estan al mig del carrer, a l’espera que algú se’n faci càrrec.

 

 

Maletes que s’estan a  l’intempèrie a mercè del foc creuat dels dos bàndols, una metàfora ben trista i crua que serveix per explicar com han quedat molts altres sirians que també fugien de la guerra. Desatesos, desprotegits, desnonats per força  i  sense importar realment ningú. Perquè si no, no s’entén que passin els anys i les cimeres, i una ciutat com Alep estigui a punt de ser esborrada del mapa i li falti ben poc per convertir-se en un munt de runa i en un sinistre cementiri gegant. Ha passat i continua passant davant dels ulls de tothom i de la impassivitat general.

 

 

Ni imatges d’infants morts literalment de por, ensangonats i embolcallats per la pols dels edificis destruïts per l’impacte de les bombes; ni res de res. Res ens crida l’atenció i molt menys unes maletes que si les obrissim veuríem que anaven plenes i carregades del mateix que ens fa moure a nosaltres cada dia: somnis i il·lusions de ser feliços, de ser lliures, de viure en pau i tranquil.litat.