Tercera via, entre la independència i... què?

"Les terceres vies són una creació que només és útil per a alguns mitjans de comunicació de línia editorial variable, però sempre dins de l'ortodòxia madrilenya"

N'hi ha hagut prou amb el nomenament de Soraya Sáenz de Santamaría com a responsable del dossier català per a què tornin a florir les fins ara marcidíssimes terceres vies. Hi ha tercerviístes de tots els origens, agrupats en una gran diversitat de plataformes i grups d'opinió. Però gairebé tots els impulsors d'aquestes entitats tenen en comú que provenen de l'òrbita ideològica del PSC i UDC. Concretament, de les franges menys catalanistes d'aquests dos partits. L'última creació, Portes Obertes, aplega noms tan significatius com Pere Navarro o l'exdiputat democristià Jordi Casas. De fet, la presentació de la plataforma va asseure a la primera fila, en perfecta companyonia, els líders del PSC, Miquel Iceta, i de la moribunda UDC, Ramon Espadaler, a més de l'advocat Josep Antoni Duran Lleida.

 

Políticament, tot plegat és poca cosa més que un intent desesperat de desmarcar-se de l'unionisme oficial, monopolitzat pel PP, Ciutadans i un PSOE que està deixant sense oxigen el ja molt malmès socialisme català. Intel·lectualment, és inevitable descartar qualsevol via intermèdia que no pugui situar-se entre la independència i una oferta que l'estat es nega fins i tot a esmentar com a simple possibilitat. Perquè, per entendre'ns, la tercera via és una proposta entre la independència i... què?

 

Fins que no hi hagi una proposta seriosa per part de l'estat, les terceres vies són una creació que només és útil per a alguns mitjans de comunicació de línia editorial variable, però sempre dins de l'ortodòxia madrilenya. El retorn al peix al cove ni tan sols és una proposta, és una simple regressió.