La identitat perduda

"En el futbol, com en molts àmbits de la vida, el propòsit no és només arribar al destí, sinó haver pogut gaudir del trajecte"

Que el Barça estigui a sis punts del Reial Madrid a la Lliga i amb el títol cada cop més lluny és el menys important de la derrota d'aquest diumenge a Anoeta. De fet, la distància amb el conjunt blanc podria ser, fins i tot, més ampla del que ja és. I no passaria res, tot i que el joc del Madrid no és, ni de bon tros, sis punts superior al del Barça. Els de Zidane passen de la pilota, del mig del camp i de la possessió i ho fien tot a la seva testosterona i a la fiabilitat dels davanters a l'àrea contrària. L'Sporting de Gijón, el Celta de Vigo o l'Osasuna el fan ballar, li compliquen la vida, però no li prenen punts. I aquest, realment, és l'estil històric i habitual del Reial Madrid. La "garra", el coratge, la passió. Res sorprenent. Tot habitual a la casa blanca. I líder de la Lliga per un motiu molt concret: el drama del Barça.

 

Els de Luis Enrique han perdut el nord. S'han desviat del camí cap a l'èxit dibuixat per Cruyff, repassat per Rijkaard i acolorit per Guardiola i han decidit canviar l'estil per adaptar-se -o això creien- al futbol modern marcat pel físic perfecte i la potència psicomotriu d'homes sense un talent especial. El Barça segueix jugant en 4-3-3 només per inèrcia, per mantenir un dibuix que, a dia d'avui, no li serveix per plasmar sobre el terreny de joc ni les idees de Luis Enrique, ni el llibret del futbol de posició que tants títols ha fet aixecar aquest mateix equip. Amb el trident a quilòmetres del mig del camp, obcecat en fixar la vista sobre la porteria contrària, i amb la zona de construcció més pendent de córrer cap enrere que de mantenir llargues possessions, l'equip es parteix, es divideix, es trenca per la meitat i es desordena.

 

I ja no val allò de "hem d'anar fent per arribar al març en plena forma". No. El camí també importa, sobretot si els punts et van caient de les butxaques perquè les duus foradades. Luis Enrique ha oblidat la pilota i s'ha obsessionat amb la porteria, en l'atac directe i les transicions, en fer via cap a l'objectiu sense pensar en l'itinerari -la pilota-; de la mateixa manera que ha decidit menysprear els mesos de tardor per afavorir únicament la primavera. I en el futbol, com en molts àmbits de la vida, el propòsit no és només arribar al destí, sinó també haver pogut gaudir del trajecte. A dia d'avui, només Messi aguanta un equip vulgar. L'argentí sempre hi és, mana, dirigeix, desequilibra i guanya partits. Messi va fer guanyar un triplet a Luis Enrique quan a mitja temporada tot semblava ensorrat i es va reconvertir per inventar-se un nou Xavi que resolgués els problemes de l'equip amb la pilota. Aquesta temporada, només ell sap en quina direcció caminarà el Barça. Tots ballen al ritme del '10', en depenen, fins i tot l'entrenador.




Comentaris

envia el comentari