Independència, confiança i el futur del PDECat

"L’independentisme no es desinfla. Ni perd força. El problema és que, sent això cert, existeix un evident problema de credibilitat"

Contemplo un gràfic de la darrera enquesta duta a terme per l’Institut Ciències Polítiques i Socials (ICPS). Es pot dir que m’absorbeix l’atenció. De fet, són dos gràfics. En un es dibuixen les respostes de la gent en preguntar-los si els agradaria que el procés sobiranista acabés en la independència. Prop del 38% diu que sí, un percentatge que ha crescut en el darrer any. A continuació i en contraposició, s’hi dibuixen les respostes dels entrevistats en preguntar-los si creuen que, efectivament, el procés desembocarà en la independència. Només ho creu –atenció- el 16,5%, menys que fa un any.

 

Què està passant? Penso que és clar. D’una banda, l’independentisme no es desinfla. Ni perd força. El percentatge és estable, si de cas fins i tot lleugerament a l’alça. El problema és que, sent això cert, existeix un evident problema de credibilitat. Intueixo que molta gent sospita que això de la independència ni és tan fàcil, ni tan ràpid, ni basten els somriures.

 

Quan es parla de credibilitat o de confiança estem parlant sempre de líders. No només, però de líders i de partits.

 

Els factors a considerar en aquests apartats són diversos. Un de fonamental neix de la victòria –o derrota?- del 27-S. Quan l’independentisme no va arribar al 50% dels vots malgrat haver plantejat aquelles eleccions en termes plebiscitaris. Uns termes plebiscitaris al meu entendre temeraris, atès que els independentistes van voler imposar-se a tota la resta sumada, en comptes de senzillament enfrontar el sí (a la independència) al no.

 

Al Parlament, la coalició JxSí va quedar en mans dels antisistema de la CUP. Aquest fet ha llastat pesadament el procés des d’aleshores.

 

Tant és així, que a dia d’avui no hi ha cap seguretat que els pressupostos de 2017 puguin ser aprovats. La CUP exigeix noves renúncies a Junts pel Sí, on l’antiga Convergència (ara PDECat) intenta aguantar la posició, mentre que ERC, diguem-ho així, està més disposada a afluixar. Val a dir, perquè és una dada rellevant, que, en tot cas, qui menys hi té a perdre és, com sempre, Esquerra, que és qui està en millor disposició per afrontar unes eleccions anticipades, eleccions anticipades que, d’altra banda, resultarien desastroses per a l’anomenat procés.

 

El PDECat, hereu de Convergència, però un partit nou de cap a peus, necessita fer-se present i fer arribar la seva veu enllà i ençà del govern. La transició de CDC al PDECat ha fet que els convergents estiguessin una bona temporada atribolats, però ara, i més si un analitza els pròxims escenaris possibles, necessiten reforçar el partit. El PDECat cometria un error majúscul i una gran irresponsabilitat si es limités a seguir i subordinar-se al govern. Contràriament, s’ha de muscular, ha de tenir entitat pròpia. La seva veu, les seves veus, ha de ser percebuda i identificada per aquells seus partidaris i simpatitzants avui desorientats. Que són molts.




Comentaris
terrassenc
No, si la gent ja ho veu. No passa dia que no surti algun dirigent convergent tirant aigua al vi, per això avui en dia el votant independentista es 60% ERC, 30% CDC i 10% CUP. I estant dedicats amb cor i ànima a la operació 'apoyare v.2.0', com ho estan, continuaran baixant. No crec que vulguin canviar de rumb.
Lluis
Es per aixo convergents volien liderar el proces per fracassar-lo.
Carolingi
La antiga CDC, pot posar en evidencia a ERC devant les classe mitges , en polítiques fiscals, en promoció de la activitat econòmica, planteja el debat sobre la inmigració i altres témas que poden deixar constància de la proximitat de plantejaments entre ERC i la CUP i recuperar la centralitat politica.
No em refio del PDEC
Els principals responsables del resultat just del 27-S varen ser els convergents. Després d'arronsar-se amb el 9-N varen retrassar un any les eleccions per pur interès partidista. Així es va perdre un temps preciós i es permeté reaccionar a l'espanyolisme. De la nova convergència sols en salvo el Puigdemont. De la resta, no me'ls crec.
orfendat al centre-dreta
Justament, el múscul que li manca a l'independentisme ve del fet que l'independentista de centre-dreta, el que ha votat tants anys a CiU està orfe de representants polítics. La pinça entre l'Estat espanyol i la CUP-Comuns realment han aconseguit el seu objectiu: destruir Convergència (amb la inestimable ajud dels Pujol). Cal que el PDeCat es faci present en la vida política si volem recuperar als independentistes de centre-dreta, ergo si volem la independència.
RRJ
Tampoc els aniria malament, als PDEcat's, transmetre una mica més de trempera i no aquestes cares de pomes agres. No sé què fan els seus assessors d'imatge. Ja sé que la seva conversió a la causa, i la puta corrupció, els han fet perdre molta força, però si perseveren tornaran antics votants decebuts de la manca d'alternatives serioses.
Falten liders
que s'ho creguin. Un lider no diu mai que no es pot fer el que ha de fer. Un lider de veritat encoratga a la gent i els estira cap amunt. Te idees per suplir les mancançes i redreçar l'estrategia quant cal. Aquí tenim mes "llestos" que liders.
au, PDECAT, la marca blanca del Junqueras
Aquest PDECAT socialdemocrata no té cap sentit. ERC es socialdemocrata i deixar Catalunya sense un partit de dreta independentista, es senzillament acabar amb l'il.lusió. i també es clar que per muntar una Corea de Nord amb el Junqueras fent de Caudillo no il.lusiona a ningú amb un gram de cervell. Rull, no et volen a ERC, socialdemocrata?
prou treballar pel junqueras
que el PDECAT nomes serveixi per continuar fent de mandonguilles del Junqueras no té cap sentit. Junts pel Junqueras amb el ninot puigdemont, es senzillament treballar pel tripartit III d'esquerres
||*||
Tot el que vulgueu, pero tinc molt clar que com a independentista i liberal, i en som molts més dels que sembla, donat el cas, el meu vot serà per PDEcat.

envia el comentari