El silenci de deu hores de Hillary Clinton

"Segurament el silenci de Hillary Clinton al llarg de deu hores no va ser democràtic, però ha quedat clar que les paraules no ho resolen tot"

Devia ser entre mitjans i finals de l’any 1308 quan Margarita Porete ─una beguina a la qual es va arribar a nomenar “clerga”─ va arribar a París, on s’hi va estar un any empresonada i interrogada per la Inquisició. El seu llibre L’espill de les ànimes simples ja havia estat cremat l’any 1306 a la foguera, i el bisbe de Cambrai Gui de Colmieu havia prohibit a Margarita, sota amenaça d’excomunió, escriure, difondre o predicar les seves idees. Ella, però, no va callar, va seguir parlant de Déu i per això va acabar jutjada i cremada. El llibre i la persona de Margarita Porete els coneixem per una petita però sostinguda tradició de troballes, però és la historiadora Blanca Garí qui ens l’ha descobert aquí, traduint el seu llibre, gran part del contingut de les actes del procés inquisitorial i explicant-nos la dona, Margarita.

 

El matí de dimecres ─dia trist per on es vulgui mirar─ a la ràdio es va qüestionar el silenci de Hillary Clinton en saber els resultats de les eleccions. Una de les frases que més em va fer anar a la història de Margarita, de la gent que parlava a la ràdio, va ser que “qui es dedica a la política ha de tenir la pell menys fina i no es pot permetre no fer allò que en política toca fer: sortir, felicitar el rival i donar la cara”. Aquella frase feia explícita la deshumanització de la política del poder, sens dubte. Es va dir de Hillary i del seu silenci que eren imperdonables i que estava fent allò que el seu rival havia enunciat que faria: no felicitar l’altre si no guanyava.

 

Molts no van entendre el silenci llarg de Hillary perquè el van posar dins el joc de rols de la política del poder i allà, cert, el silenci femení no encaixa. Però el silenci femení és polític.  

 

Margarita Porete s’hi va estar un any, en silenci, a les presons de París, mentre la interrogava, segurament entre d’altres, l’inquisidor Guillem de París. No va respondre mai ni amb una sola paraula, doncs ja havia escrit, en el seu llibre, que “l’ànima lliure, si no vol, no respon ningú que no sigui del seu llinatge (...) qui repta una ànima així no la troba, els seus enemics no obtenen resposta”.

 

Avui la Mònica Terribas m’ha fet pensar en el silenci de Hillary Clinton, que em va portar la setmana passada al de Margarita Porete de fa tants segles: “en democràcia tot, tot es pot arreglar parlant” ha dit.  

 

Segurament el silenci de Hillary Clinton al llarg de deu hores, doncs, no va ser democràtic, però ha quedat clar, en la història de la democràcia, que les paraules, tal com s’hi conjuguen dins aquest sistema, no ho resolen tot, ni molt menys.

 

No hi ha dubte: que un senyor com Trump sigui president dels Estats Units d’Amèrica és un desencís,  una pena i un perill. Les seves paraules, al llarg de la seva campanya electoral, han estat una amenaça, una expressió de violència i un atac constant a moltes i moltes persones. A les que són diferents d’ell, bàsicament. De fet, segurament aquest senyor es representarà a sí mateix i poc més, per tant podríem dir, arran de persones com Trump, que la paraula sobre la qual se sosté avui en dia el concepte de democràcia (“representativa”) és, ja, per començar, irreal.

 

Les paraules de Hillary Clinton, quan va sortir a parlar deu hores després, ja no compten dins la història de la democràcia perquè allò que diguin ha quedat fora de l’escenari de la política del poder: “i… i a totes les nenes petites que estiguin veient això, no dubteu mai que sou valuoses, poderoses, i mereixeu totes les oportunitats del món per a seguir i aconseguir els vostres somnis”. La democràcia, a més, ha esborrat també les paraules lletges que Trump va fer servir per parlar de les dones i del seu poder sobre elles al llarg de la seva campanya: alguna cosa important, de la relació entre les paraules, el silenci, la democràcia masculina i la política femenina, es evident, no passa pel mateix sedàs.




Comentaris
El discurs de la llagrimeta
En Trump ha dir moltes bajanades, però també veritats com a temples però amb paraules gruixudes. Si retirem les primeres i compleix les segones, els ianquis tindran un bon president. Mentrestant, els políticament correctes en treuen suc, com aquells de la COPE que bavajaven frisant que ETA trenques la treva -que l'estat no va respectar mai: van arribar a detenir els seus negociadors!!-
Wendycristina
Genial el artículo!... Una analogía brutal, muy acorde, y precisa, como siempre, con nuestra realidad... El silencio es la herramienta más poderosa contra el ataque verbal y la desidia!...
Val, però...
Això no treu que qui va guanyar les eleccions va ser el Trump. I que la gent el devia votar per alguna cosa.
Narcís ( ta compte corrent .. se'n ressentiria?)
Ras i curt: 1. Patètica la comparació dels dos silencis! 2. Patètic barrejar gènere amb resultat polític! i patètic cercar sempre tres peus al gat! Per què patètic? doncs perquè no hi té res a veure amb allò que demanda el poble .. que no és justament el ' paperot bonista dels interessats bastards '! PD: fes una " lloança " de la presidenta de la protectora d'animals de Torremolinos o de la mateixa Aguirre o de la Susana Díaz o . . . . . i deixa'ns estar, deixa de calar foc de baixa mena!
Jordi Blanco
Em sap molt greu dir-te (a tú, articulista) que potser et penses que has escrit quelcom bo... i segurament a nivell gramatical ho sigui... però noia, els que sabem una mica més que tu de que va l'assumpte (que vist el que dius devem ser majoria clara), entenem perfectament els americans (tot i no estar d'acord amb les formes i el contingut d'algunes declaracions). Dit això penso que aquest home serà un gran president pels Estats Units.
Potser
va més de House of Cards que de Margerita Porete. Potser les ànimes simples, les altres, han volgut cridar perqué eren invisibles.
Des de Rohan
D'acord amb Narcís, un article patètic. Em sembla molt desgraciada la comparació que en fas. Trumo és un provocador i ha demostrat tenir poc respecte per les persones, però ja veuen què fa i què li deixen fer. La Hillary, no és cap germaneta de la caritat. De tot, em quedo amb les declaracions de la Susan Sarandon: "jo no voto amb la vagina!", perquè saps Patrícia, hi havia altres opcions ...
Cirereta
Em sembla que en aquest article es confón la gimnàsia amb la magnèsia.
Duoda
Poètica comparació la dels silencis, i podem estar d acord o no Però estä ben trobat!!! Em sorpren el to d alguns comentaris que constato que estan escrits per homes, que no sé si també porten un "motxo" al cap.

envia el comentari