Trompetes de la mort o orelles d’ase?

"La victòria inesperada dels republicans, els permetrà dur a terme les seves propostes conservadores més clàssiques, renunciant progressivament als plantejaments més sonats de Trump"

La victòria del magnat americà Donald J. Trump ha caigut com un gerro d’aigua freda per a molta gent arreu del món. De raons no en falten. Ha sigut una de les campanyes més bel·ligerants de la història dels Estats Units. Les sortides de to calculades, les declaracions racistes, masclistes i xenòfobes i la retòrica intimidatòria, supremacista i burlesca del multimilionari han marcat la cursa cap a la Casa Blanca, tot eclipsant el clàssic debat ideològic entre Demòcrates i Republicans. Trump representa la versió més pervertida del Somni Americà. Un somni que, darrerament, ha quedat tocat per la crisi econòmica, sobretot en aquelles regions històricament industrialitzades que s’han anat convertint en deserts amb altes taxes d’atur. I Trump, amb el seu equip, ha sabut seduir els votants d’aquelles zones, injectant una gran dosi de nostàlgia de la bonança, seguint el fidel eslògan “Make America Great Again”, i encarant-se sense por a una Hillary massa tova com a candidata.

 

La victòria inesperada dels republicans, que han obtingut la majoria en les dues cambres, els permetrà dur a terme –amb una certa facilitat- les seves propostes conservadores més clàssiques, renunciant progressivament als plantejaments més sonats del Trump candidat. De fet, ja ho estem veient amb la baixada de to notable del nou president electe sobre la derogació del Obamacare en la seva última entrevista al Wall Street Journal. Això vol dir que no construirà el mur per intentar barrar el pas als immigrants il·legals a la frontera amb Mèxic? Francament, no ho sé. Però el que està clar és que la política migratòria dels Estats-Units s’endurirà molt, i el veí Justin Trudeau –amb raó- quedarà com un Sant en aquest panorama.

 

Una altra gran incògnita de l’era Trump serà la línia d’actuació en política exterior. Fins ara, l’administració Obama, amb més o menys encert, ha intentat mostrar una cara més conciliadora amb els històrics rivals dels Estats Units com són l’Iran o Rússia, però també amb els seus socis europeus. Ara bé, hi ha una certa confusió dins de les pròpies files republicanes sobre com encarar els diversos conflictes mundials, en molts dels quals hi tenen participació directe. Si ens basem en les paraules del propi Trump, podríem esperar un retorn a la política de “no intervenció” dels Estats Units en conflictes internacionals. En efecte, Trump va defensar la idea que el govern federal americà destina massa recursos per fer de policia mundial, sense que això impliqui un retorn per a la població. De fet, va arribar a dir que els països que reben suport militar i logístic per part dels Estats Units –com per exemple l’Aràbia Saudita, Corea del Sud o Alemanya- haurien de reemborsar i/o pagar aquesta protecció! També es partidari de deixar que el russos s’ocupin d’eradicar els elements del mal anomenat “Estat Islàmic”. En una entrevista preelectoral al programa Meet the Press de la cadena NBC News, fins i tot va afirmar que l’Iraq i Líbia serien països “més segurs” amb Hussein i Gaddafi al capdavant... En canvi, els republicans clàssics han demostrat que, quan governen, les ingerències són constants i interessades.

 

Dit això, caldrà veure com reaccionaran la resta de potències mundials davant d’aquesta incògnita. Probablement esperaran fins que s’aclareixi el panorama. Però mentrestant, les guerres a Síria i a Líbia continuen i els refugiats segueixen jugant-se la vida al Mediterrani, amb l’esperança d’assolir un futur millor per a ells i els seus fills. Si bé l’elecció de Donald Trump és una mala noticia, no oblidem però que a l’Estat espanyol ha guanyat la marea blava de Mariano Rajoy, malgrat tots els escàndols de corrupció i males praxis que protagonitzen. Sí, els de la tanca de Melilla i de Gürtel i companyia. I a més a més, és president gràcies als “ERO d’Andalucia”.

 

I nosaltres, a Catalunya, què? Doncs, a la nostra. No tinc cap dubte que la imminent República de Catalunya pot tenir un paper clau en la mediació de conflictes internacionals, i encara més en la cooperació pel desenvolupament i la sostenibilitat. D’experiència no ens falta gens. D’aquí endavant, un cop referendada la creació del nou Estat, caldrà posar la nostra sobirania i capacitat negociadora a la pràctica, amb la responsabilitat que això comporta. I no tinc cap dubte que ens en sortirem.




Comentaris
Pepis
Malgrat tot. Algú encara es pensa que la Hilary Clinton era una bona candidata? Una dona molt bel·ligerant i molt intervencionista en la política exterior. Partidària d'un enfrontament amb Rússia. Una actitud molt perillosa que ens podria abocar a una tercera guerra mundial.
Pepis
És més. Penso que si en comptes d'haver presentat a la Hilary Clinton, haguessin presentat en Bernie Sanders, més moderat en el discurs, partidari d'una política més social, que no representa la continuïtat de l'stablisment, és possible que hagués guanyat les eleccions.
Narcís ( si només cal veure com està Catalunya .. deixada a sa sort i campi qui pugui!)
A) Jo me l'esperava/ desitjava .. la gent que pateix no pot ser tan estúpida! B) Racista? En quins ' fets '? Masclista? Com si no tingués dona, filles! Xenòfob? Serà que no hi té treballadors estrangers! C) Que senzill n'és anar tots plegats contra un hom i .. amb ajuts de mitjans afaitapagesos! PD: no li falta raó .. com està Afganistan o Iraq o Líbia o mateixa Amèrica Central i del Sud!
Maria.
Una de les coses que veig positives que hagi guanyat en Trump, es què potser ara la premsa (la espanyola no crec) però la internacional, no seguiran tan les directrius de sempre i seràn més objectius al hora d'explicar el què pasa realment. El diari NY Times s'ha fet ressò de la concentració contra la judicialització a Barcelona on també parla del referèndum pel 2017 i analitza els nombres que el govern espanyol els prové amb el nombre de unionistes i conclou que els percents no surten.

envia el comentari