La victòria del magnat americà Donald J. Trump ha caigut com un gerro d’aigua freda per a molta gent arreu del món. De raons no en falten. Ha sigut una de les campanyes més bel·ligerants de la història dels Estats Units. Les sortides de to calculades, les declaracions racistes, masclistes i xenòfobes i la retòrica intimidatòria, supremacista i burlesca del multimilionari han marcat la cursa cap a la Casa Blanca, tot eclipsant el clàssic debat ideològic entre Demòcrates i Republicans. Trump representa la versió més pervertida del Somni Americà. Un somni que, darrerament, ha quedat tocat per la crisi econòmica, sobretot en aquelles regions històricament industrialitzades que s’han anat convertint en deserts amb altes taxes d’atur. I Trump, amb el seu equip, ha sabut seduir els votants d’aquelles zones, injectant una gran dosi de nostàlgia de la bonança, seguint el fidel eslògan “Make America Great Again”, i encarant-se sense por a una Hillary massa tova com a candidata.

La victòria inesperada dels republicans, que han obtingut la majoria en les dues cambres, els permetrà dur a terme –amb una certa facilitat- les seves propostes conservadores més clàssiques, renunciant progressivament als plantejaments més sonats del Trump candidat. De fet, ja ho estem veient amb la baixada de to notable del nou president electe sobre la derogació del Obamacare en la seva última entrevista al Wall Street Journal. Això vol dir que no construirà el mur per intentar barrar el pas als immigrants il·legals a la frontera amb Mèxic? Francament, no ho sé. Però el que està clar és que la política migratòria dels Estats-Units s’endurirà molt, i el veí Justin Trudeau –amb raó- quedarà com un Sant en aquest panorama.

Una altra gran incògnita de l’era Trump serà la línia d’actuació en política exterior. Fins ara, l’administració Obama, amb més o menys encert, ha intentat mostrar una cara més conciliadora amb els històrics rivals dels Estats Units com són l’Iran o Rússia, però també amb els seus socis europeus. Ara bé, hi ha una certa confusió dins de les pròpies files republicanes sobre com encarar els diversos conflictes mundials, en molts dels quals hi tenen participació directe. Si ens basem en les paraules del propi Trump, podríem esperar un retorn a la política de “no intervenció” dels Estats Units en conflictes internacionals. En efecte, Trump va defensar la idea que el govern federal americà destina massa recursos per fer de policia mundial, sense que això impliqui un retorn per a la població. De fet, va arribar a dir que els països que reben suport militar i logístic per part dels Estats Units –com per exemple l’Aràbia Saudita, Corea del Sud o Alemanya- haurien de reemborsar i/o pagar aquesta protecció! També es partidari de deixar que el russos s’ocupin d’eradicar els elements del mal anomenat “Estat Islàmic”. En una entrevista preelectoral al programa Meet the Press de la cadena NBC News, fins i tot va afirmar que l’Iraq i Líbia serien països “més segurs” amb Hussein i Gaddafi al capdavant... En canvi, els republicans clàssics han demostrat que, quan governen, les ingerències són constants i interessades.

Dit això, caldrà veure com reaccionaran la resta de potències mundials davant d’aquesta incògnita. Probablement esperaran fins que s’aclareixi el panorama. Però mentrestant, les guerres a Síria i a Líbia continuen i els refugiats segueixen jugant-se la vida al Mediterrani, amb l’esperança d’assolir un futur millor per a ells i els seus fills. Si bé l’elecció de Donald Trump és una mala noticia, no oblidem però que a l’Estat espanyol ha guanyat la marea blava de Mariano Rajoy, malgrat tots els escàndols de corrupció i males praxis que protagonitzen. Sí, els de la tanca de Melilla i de Gürtel i companyia. I a més a més, és president gràcies als “ERO d’Andalucia”.

I nosaltres, a Catalunya, què? Doncs, a la nostra. No tinc cap dubte que la imminent República de Catalunya pot tenir un paper clau en la mediació de conflictes internacionals, i encara més en la cooperació pel desenvolupament i la sostenibilitat. D’experiència no ens falta gens. D’aquí endavant, un cop referendada la creació del nou Estat, caldrà posar la nostra sobirania i capacitat negociadora a la pràctica, amb la responsabilitat que això comporta. I no tinc cap dubte que ens en sortirem.