Sort d'Iceta

"Va arribar-hi de rebot, amb l'objectiu d'endreçar la casa i de passar el relleu a una nova generació, i si es despista, encara haurà d'assumir el càrrec de forma vitalícia. Potser quan no pugui xisclar ni ballar més ho haurà de deixar"

Al PSC estan de sort, que tenen un líder, Miquel Iceta, que té prou intel·ligència i coneixement del món dels mitjans per a fer sortir al mapa un partit que viu, per a molts, al seu particular Finisterre, cada dia més lluny. Aquest cap de setmana, sense anar gaire enllà, sort que Iceta va pensar a versionar el seu crit de "¡Por Dios, Pedro, líbranos de Rajoy!" en anglès i demanant a Hillary Clinton que ens alliberi de Donald Trump.

 

N'hi va haver que a les xarxes ja van donar per vencedor el candidat republicà, per allò de la regla de tres i per com ha acabat Pedro Sánchez en contraposició a Rajoy. Però sobretot Iceta va aconseguir fer aparèixer el seu partit en uns mitjans on s'ha passat força de puntetes sobre un congrés socialista que veritablement tampoc no oferia res d'especial per aturar-s'hi.

 

Ara venen el seu "no" a Rajoy com la gran cosa, quan ho fan amb un grapat de diputats que ja no ajuda a decantar res de significatiu ni al Congrés ni al PSOE. Quan tothom amb dos dits de front, a Catalunya, sabia que no podien fer altra cosa per poc que l'esperit de supervivència (que no de victòria) del PSC mantingués les mínimes constants vitals. Quan renuncien al referèndum i aquí ja ningú no se'n queixa i allà fa temps que ningú no els ho agraeix. Quan la que n’havia de ser l'esperança blanca fins fa dos dies, Núria Parlón, té un paper públic més que minso, projectant de nou la imatge que a l'horitzó, al PSC, després d'Iceta i els seus hi ha una gran buidor, no només generacional però molt especialment en aquesta clau.

 

I per tot això, i més, dic que sort en tenen, del seu primer secretari. Va arribar-hi de rebot, amb l'objectiu d'endreçar la casa i de passar el relleu a una nova generació, i si es despista, encara haurà d'assumir el càrrec de forma vitalícia. Potser quan no pugui xisclar ni ballar més ho haurà de deixar. Perquè d'idees segur que no li'n faltaran, unes quantes d'elles ben enginyoses i divertides, però ja no podrà reclamar l'atenció amb focs d'artifici verbals i gestuals, molt entretinguts tots ells, però bàsicament pensats per mirar de tapar un gran desert factual. I això de la mà dels autors intel·lectuals d'aquell montillesc "fets, no paraules". Com ens hem de veure, Miquel. Però que d’humor no en falti, ja tens raó.