I olé!

"Contra el nacionalisme espanyol, democràcia catalana. Així ho ha recollit la premsa internacional, contraposant una Catalunya moderna a l’Espanya rància de sempre"

El Tribunal Constitucional del Regne d’Espanya ha declarat inconstitucional la llei catalana que prohibia les corrides de toros a Catalunya, sis anys després d’haver-ne pres la decisió per majoria absoluta. No sorprèn una sentència que, tard o d’hora, ja se sospitava que arribaria, sinó determinats factors que n’envolten la prohibició. Igual com el mateix tribunal va invalidar certs preceptes de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya per considerar que atemptaven contra l’ordenament legal vigent, però els va deixar intactes en altres estatuts d’autonomia que deien, literalment, el mateix, la sentència en qüestió fa saltar pels aires un acord parlamentari de 2010, però no diu ni ase ni bèstia sobre un acord anterior, de 1991, pres pel parlament de les illes Canàries, prohibint també els espectacles taurins amb mort dels animals. Vol dir això, per a satisfacció del ja desaparegut Cubillo i dels històrics del MPAIAC, que les illes africanes han deixat ja de ser Espanya? El promotor de la iniciativa canària va ser l’actual diputat del PP Miguel Cabrera Pérez, pertanyent, doncs, al mateix PP que va presentar recurs contra la llei catalana. Al nostre Parlament, PP i C’s van votar contra la llei catalana, resultat d’una iniciativa legislativa popular, CiU i PSC van donar llibertat de vot als seus diputats perquè votessin el que volguessin i ERC i ICV hi van votar a favor. El PP, per tant, té Catalunya en el punt de mira i ens hem convertit en el blanc únic dels seus trets polítics. La manca d’equitat jurídica i la discriminació de què som objecte clama al cel, però ells no belluguen ni una cella. Sentir parlar, a hores d’ara, d’imparcialitat de les institucions de l’estat sense que t’agafi una veritable passió de riure ha esdevingut, definitivament, impossible.

 

Ningú no pot posar en dubte el paper que els toros, la figura del brau, ha tingut en la cultura mediterrània, tant pel que fa als nivells més erudits com a les manifestacions populars més tradicionals. Invocar l’argument de la tradició com a factor dissuasiu davant dels antitaurins no va enlloc. Entre altres coses perquè, en el mateix àmbit geogràfic, l’esclavatge era també una tradició ben arrelada fins que se’n va prohibir la pràctica, quan algunes famílies d’anomenada, amb estàtues presidint places, ja s’havien fet la barba d’or amb el comerç de persones humanes. En un moment determinat, allò que fins llavors semblava normal va deixar de ser-ho, tot entenent que es tractava d’una pràctica moralment reprovable. I avui a ningú no se li acudiria de demanar-ne la restitució, per més arrelat que hagués estat en altres etapes de la història. Una cosa similar passa avui en dia amb la mort sagnant dels bous, convertida en espectacle de pagament, amb música inclosa. És, doncs, la maduresa cívica de respecte als animals allò que en motiva aquí la prohibició de les corrides i que algun dia ens durà, també, a actualitzar posicionaments en relació als correbous.

 

Les institucions catalanes ja han advertit que no acataran la decisió de l’alt tribunal espanyol i ho ha dit tant la Generalitat com l’ajuntament de Barcelona, fent pinya a l’entorn de la pròpia legalitat catalana. Però és que, encara que volguessin fer-ho, resulta que les tres úniques places que quedaven al Principat no reuneixen avui les condicions per a poder acollir corrides de toros. Les Arenes s’ha convertit ja en un gran centre comercial, la Monumental tampoc no podrà acollir corrides, atesa l’ordenança municipal de 2014 que ho prohibeix i que no ha estat esmentada pel constitucional. A Tarragona, la Tàrraco Arenes Plaça acull espectacles musicals, teatrals, esportius, castellers i esdeveniments d’empreses, però ja no està equipada amb les instal·lacions quirúrgiques que la llei obliga a tenir en totes les places de toros convencionals, circumstància que també s’aplica la plaça d’Olot, desproveïda també de la prestació sanitària imprescindible. I més enllà d’això, quin empresari voldrà arriscar els seus diners en un “espectacle” amb tants pocs adeptes i que malviuria, sobretot, del turisme ocasional i puntual de fora, tant d’Espanya com d’altres indrets del món?

 

Significativament, en cap passatge del debat parlamentari, ni tampoc en les reaccions actuals a la nova esquilada del constitucional, ningú no ha utilitzat aquí arguments identitaris per a defensar la prohibició de les corrides, però sí que ho han fet els partidaris de la mort dels animals, tant el tribunal, com polítics, periodistes i opinió pública espanyola. L’apel·lació als toros com a “festa nacional espanyola” només ha estat feta allà, però no aquí on, en realitat, no rebutgem les corrides per espanyoles, sinó per salvatjada. Ells, doncs, que sempre asseguren que no són nacionalistes, empren arguments identitaris de nacionalisme arnat contra un acord parlamentari i davant no s´hi troben uns altres nacionalistes sinó demòcrates, gent respectuosa amb els animals i amb el seu dret a l’existència sense patiments. Contra el nacionalisme espanyol, doncs, la democràcia catalana. I és així com ho ha recollit la premsa internacional, contraposant una Catalunya moderna i civilitzada a l’Espanya rància de sempre. Cal reconèixer que no ho fan pitjor perquè no s’entrenen i hom se sorprèn que no s’adonin que això perjudica enormement la seva imatge internacional que, després d’un any de desgovern, ja fa mesos que s’arrossega pel terra polsegós de la riota. Sempre sostinc l’esperança que, tot plegat, ho hagin organitzat els nostres serveis d’intel·ligència...

 

Hi ha, finalment, un darrer element que no pot passar per alt a ningú. La magistrada que ha redactat la polèmica sentència és ni més ni menys que la catalana Encarna Roca. Ella va ser la primera dona elegida membre de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, el 1980, i tres anys després també de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat de Catalunya. Ingressà el 1995, com a membre numerària, ni més ni menys que a l'Institut d'Estudis Catalans i és considerada la màxima especialista en dret civil català. El darrer govern Pujol va concedir-li, el 2003, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat i, fa només quatre anys, va ser investida doctora honoris causa per la Universitat de Girona. Com a magistrada del constitucional va votar a favor de suspendre la Llei de consultes catalana,  així com el decret de convocatòria de la consulta del 9-N. Desconec en quin país viu la senyora Roca, ni qui són els seus veïns o amics, però si fos el cas que residís a Catalunya n’hi hauria hagut prou que, abans d’asseure’s davant l’ordinador per a perpetrar el text de la sentència que portarà sempre el seu nom, hagués sondejat l’opinió d’aquells que l’envolten. Sap greu que una persona amb el seu currículum s’arrengleri amb posicions tan tronades  -i fora de lloc i temps-  com les que acaba d’aprovar aquest tribunal. Cada dia més, ens anem acostant a l’hora de la veritat i, quan aquesta arribi, redactar i aprovar segons quines sentències serà incompatible amb la democràcia catalana i amb els elements bàsics de la civilització moderna. Llavors, ja  o serà només qüestió de no redactar o no aprovar sinó, directament, de desacatar coratjosament tot allò que s’hi oposi. En nom de Catalunya? No, necessàriament. En nom de la democràcia, la cultura i la civilització ja n’hi haurà ben bé prou.  




Comentaris
Molt bé carod
Contra el nacionalisme espanyol sempre!
Joan de Castellnou
Doncs quina encarna, aquesta Roca, i no li'n retiren algun d'aquests títols? Cornuts i pagar el beure, se'n diu d'això, o almenys anar amb el lliri a la mà.

envia el comentari