Aquests dies s’ha produït una descoberta en relació a la història del FC Barcelona que mereixia copar articles als diaris i tertúlies radiofòniques i televisives, sobretot tenint en compte la sobresaturació d’informació esportiva existent. Lluny d’això, la revelació del veritable emplaçament del Gimnàs Solé, l’espai on el 29 de novembre de 1899 es va fundar el Barça, ha passat de puntetes sense que gairebé ningú n’hagi fet esment. Josep Bobé, un culer apassionat autor d’una recomanable versió novel·lada dels primers anys de vida del club (Quan no érem ni onze) ha desxifrat després d’un estudi minuciós que la seu del gimnàs on els anomenats “dotze apòstols” van posar les bases del Barça es trobava al número 5 del carrer de Montjuïc del Carme, just en l’edifici que després va acollir l’ampliació dels magatzems El Indio. Per tant, la placa actual que recorda la reunió fundacional s’hauria de traslladar uns metres més enllà. Lluny de reaccionar, els rètols segueixen lluint a la cantonada del carrer del Pintor Fortuny. En aquests aspectes el Barça reacciona, quan ho fa, tard. Per sort ja va canviar la nacionalitat del primer president de l’entitat, el suís Walter Wild, que fins fa poc a la web oficial del club encara apareixia com a anglès.
Malauradament la memòria històrica no ha estat mai una prioritat de les successives directives. Tampoc ho és de la majoria de socis i simpatitzants que sempre han donat per bo el relat endolcit que s’ha traslladat de pares a fills. Aquella “història” oral que explica que el Camp Nou es va construir per l’arribada de Kubala. Un mite fals del qual, com sempre recorda Frederic Porta, els barcelonistes no en volen sortir. En la història del Barça hi ha tanta feina a fer i a la vegada tant poc interès que tot plegat fa basarda. Entre faules, històries inèdites, ficcions o ocultacions de passatges poc gratificants s’ha construït una narrativa que algun dia caldria revisar a fons. Perquè no es pot explicar que Paulino Alcántara, fins fa pocs mesos màxim golejador de la història del FC Barcelona, s’enrolà com a voluntari per lluitar al bàndol nacional a la Guerra Civil? Perquè a desgrat de la voluntat inicial dels seus dos biògrafs, Ángel Iturriaga i David Valero, no apareix aquest episodi a la seva obra? Com és que la massa social no coneix la figura de José Padrón, un futbolista del club de filiació anarquista que participà a l’alliberament de París l’agost de 1944? Ningú recorda ja el que va costar que el club dignifiqués la figura de Josep Sunyol? Segurament els dirigents de l’entitat deuen pensar que això són coses del passat, uns anys que cal oblidar per evitar, en la dialèctica actual, reobrir ferides innecessàries. L’ara no toca en argot pujolista.
Aquest és el problema, que no toca ara, ni mai. El Barça té una història encara força desconeguda i un relat oficial amb greus mancances impròpies d’un club de la seva rellevància. Per això, la publicació de llibres com César. El prodigi lleonès del Barça, la biografia del Pelucas escrita per Manuel Tomás, esdevenen una rara avis de gran valor. Perquè en el context del futbol actual, cada vegada més allunyat dels valors originals de l’esport i en ple procés de mercantilització, si no abordem la història del club i l’expliquem amb rigor acabarà arraconada i deformada.
El FC Barcelona compta amb una identitat definida sintetitzada en el lema “Més que un club”, pregonat el 1968 pel president Narcís de Carreras –un prohom de la Lliga que acabà col·laborant estretament amb el franquisme-. Un rerefons vinculat al catalanisme i les seves successives reformulacions que, paradoxalment, amb tota la polèmica que s’arrossega amb la UEFA pel tema de les estelades, en la darrera memòria del club s’ha esvaït. Potser s’explica per la voluntat dels directius per “deixar de pensar en petit, local i analògic per pensar en gran, global i digital”. Cal adaptar l’eslògan al mercat global i buidar-lo de contingut extra esportiu? Segurament és un bon moment per rememorar aquell vers que popularitzà Raimon: qui perd els orígens, per la identitat.
