L’aposta d’Espanya

"L’estat espanyol, sortint tan fort, ha emprès un camí que pot accelerar el xoc de sobiranies. El RUI és el mecanisme perfecte"

La creixent pressió de l’anomenada justícia espanyola fa que cada cop m’agradi més la idea de celebrar un RUI. No li he arrufat mai el nas, al contrari, però sempre li he trobat una pega anguniosa. Em sembla altament improbable que un referèndum unilateral pugui ser realment l’últim perquè no crec que hi hagi res que puguem fer perquè els votants del no hi participin. I quan un referèndum no és l’últim vol dir que no és vinculant. L’estratègia de l’estat espanyol, però, em fa relativitzar aquest inconvenient. Em fa pensar que el RUI, per si mateix, no és tan important com el recorregut que porta a la celebració d’un RUI. 

 

L’estat està atacant judicialment accions molt primerenques, molt allunyades de la desobediència real. Ho fa només a mode d’advertència, d’amenaça si es vol, buscant arronsar els polítics catalans perquè no facin allò que realment no es pot fer. L’amenaça, però, té un risc, i és que no et permet fer marxa enrere. 

 

Si els representants independentistes no s’escapen per alguna tangent i no abandonen la idea del RUI, l’estat no es podrà permetre tolerar-lo i per tant no podrà deixar que es deslegitimi tot sol per la baixa participació, que és el que va fer amb el 9N. Vull dir que, si amb tan poca cosa ja estan activant la maquinària, a mida que les lleis de desconnexió i els preparatius del RUI vagin tirant endavant, no tindran més remei que anar augmentant l’aposta.  No podran rebaixar l’amenaça i fer la vista grossa per veure si ens la fotem sols.

 

Inhabilitar el trident del 9N seria una jugada intel·ligent perquè, com que cap dels tres té una responsabilitat pública, no podrien desobeir de manera clara i immediata. Però i si la pròpia inèrcia de la seva estratègia els força a inhabilitar Carme Forcadell, a un conseller o fins i tot al President? Aquests càrrecs, al dia següent, o van a treballar o no hi van. O obeeixen el Parlament català o obeeixen el tribunal espanyol. No hi ha més. 

 

L’estat espanyol, sortint tan fort, ha emprès un camí que pot accelerar el xoc de sobiranies. Sempre i quan nosaltres ens presentem a la cita amb alguna cosa contra la qual ells puguin xocar, naturalment. El RUI és el mecanisme perfecte. A diferència del 9N i de qualsevol elecció autonòmica camuflada de constituent o de plebiscitària-, el RUI no pot celebrar-se si, prèviament i durant la jornada, la llei espanyola no és desobeïda diverses vegades per diversos càrrecs electes i per un nombre de funcionaris que desconec. A diferència del 9N, totes aquestes persones serien perfectament conscients que estan trencant una legalitat i tot el món sabria que ho saben. Això sí que és un desafiament, frontal i reconegut. Això sí que pot generar una crisi institucional i social prou bèstia perquè els dirigents d’allà fora es posin nerviosos i exigeixin una solució.  

 

Potser m’equivoco i resulta que els representants independentistes no estan disposats a fer el “referèndum o referèndum”. Espero que ho estiguin. I potser m’equivoco i l’estat és capaç d’actuar amb intel·ligència, controlar la ràbia i deixar que el RUI s’enfonsi sol en la seva inevitable parcialitat. Però ja seria mala sort que Espanya es comportés com un país civilitzat justament quan més necessitem que sigui ella… 




Comentaris

envia el comentari