I si ens hem equivocat?

"Potser és que un punt d'entusiasme més volgut que real ens hagi servit en algun moment per no veure allò que no va però que en agradaria que anés"

Pot ser que algun dia Catalunya sigui independent. Pot ser, fins i tot, que nosaltres ho veiem. Però, en tot cas, cada dia tinc més clar que si això passa haurà estat, sobretot, malgrat nosaltres. Una part important de la nostra societat (fins i tot, com cal, força més de la que ho fa ara) pot ser que hi persisteixi i en un moment donat es doni una conjuntura... i clic! Com ha passat en la major part de processos d'independència, en un moment es poden precipitar els esdeveniments, s'obre una finestra, i avall. Però això, ara per ara ho veig més lluny que ahir, tot i que confio que no menys que demà.

 

No em sobta l'ofensiva de Madrid per terra, mar i aire, passant de la divisió de poders quan els plau. Constato que davant de la desfilada davant els jutjats de responsables polítics com Mas, Ortega, Rigau, Homs i ara també Forcadell, la resposta política i ciutadana és escassa. Ho veig clar a la vegada que també trobo trist que certs polítics es planyin per patir això en primera persona i sense el retorn esperat de la seva ciutadania i "companys" polítics. Benvinguts al món, els diria.

 

No em sobta que els socialistes no s'espolsin els seus fantasmes i que es contradiguin a Badalona, ara estigmatitzant els uns, ara els altres, sense saber ells què fer ni amb qui. Constato que els partits independentistes segueixen amb les seves misèries de sempre, amb membres del Govern i del Parlament (teòricament a la mateixa trinxera), esbatussant-se o posant en dubte la convicció i compromís de l'altre. Això la CUP ho ha fet sempre respecte del PDECAT amb la boca gran, i ERC amb la boca petita. Els antics convergents, per la seva banda, prou feina tenen en saber què i on són, per a poder entrar gaire gens en la refrega amb els altres.

 

I tot això no em sobta, i ho constato, però fa pensar. Enfront dels qui des de l'independentisme (també periodistes en algun cas) es reclama al món (periodistes incorporats) un "optimisme compulsiu", a mi els dubtes se m'aguditzen. Mai he anat pel món amb pompons de cheerleader, i si una cosa no la veig, la dic. Ara, massa sovint em ve el dubte de si tots plegats no ens haurem equivocat, per totes bandes, no només des de l'espanyolista, posant menys reflexió d'aquella que caldria per acompanyar tant de teòric moment decisiu. Potser és que hem volgut dir que anem passant pantalles però no és del tot cert. Potser és que un punt d'entusiasme més volgut que real ens hagi servit en algun moment per no veure allò que no va però que en agradaria que anés. Això últim és humà i passa pertot i en totes les facetes de la vida. Però enrocar-s'hi no té sentit. Més si te'n vols sortir. I si m’equivoco, que em desmenteixin ses senyories i companyia amb fets.




Comentaris

envia el comentari