Molt a prop dels Estats Units

"Qui sent plaer en controlar el cos de les dones també sent plaer matant"

Fa vint anys Joan Scott va escriure que “el gènere és una forma primària de relacions significants de poder”, que “és el camp primari dins el qual o mitjançant el qual s’articula el poder”. Però encara ara sembla que sigui molest o fins i tot innecessari posar sexe al poder, assenyalar que en té i acceptar com opera, a partir d’aquí, la construcció que se’n fa de gènere.

 

La premsa n’ha dit, lleugerament, sense mesurar-ne la gravetat, “sexista” i “masclista”, del vídeo filtrat en què Donald Trump fa al·legoria del seu poder.

 

Sexista, masclista, bé, és que era una conversa espontània, no prevista. Íntima. Vaja, que no sabia que l’estaven gravant. Per això era normal que parlés així. Una conversa no important. D’aquelles que tenen els mascles. “Sí, dona…  jo també dic de tant en tant al company, tot fumant el piti dins l’entretemps a l’empresa, quan passa una noia maca pel carrer, que uau!, que l’empotraria!. I també dic que la periodista aquesta és una malfollada si no m’agrada com fa entrevistes. O que la diputada aquella és una mala puta, si no m’agrada que no faci costat a l’opció política que jo vull que guanyi. Ric amb tu, fins i tot, quan acabem una reunió de famílies a l’escola i et comento que la mare aquella, torra collons, deu ser que li aniria bé una bona remoguda al llit. És allò, allò que em surt quan de sobte a la ràdio fan massa ressò d’una notícia d’una violació i dic, davant les nenes, tot esmorzant, a casa: ja… i què feia sola tan tard al carrer?. És allò que no escric quan al diari digital, o al facebook, llegeixo que mata a su mujer delante de sus hijas de 3 y 2 años con un cuchillo, és allò que reenvio al xat dels machotes  que tenim, i que tots comenten i responen durant hores.

 

És allò que et mato, si vull.

 

Poca broma, que resulta que en plena campanya electoral per la presidència dels Estats Units (ep, els Estats Units!, el país del món que pot convèncer altres països per fer guerres o per modificar la dinàmica econòmica mundial) el candidat es debat amb la candidata arran, sobre tot, de les seves expressions de violència contra les dones.

 

Ens imaginem la Clinton dient a un periodista “és que mola, això de tenir poder, perquè llavors faig el que vull amb els homes. Els puc agafar el penis com vull, que no me’n puc estar!”

 

No.

 

Però oi que sí, que ens imaginem el Trump, davant un botonet on hi diu “matar mitja humanitat”, prement-lo?

 

Doncs sí: és que una cosa va amb l’altra. Ens ho ha dit la història, sobre tot: que qui sent plaer en controlar el cos de les dones també sent plaer matant. A la seva, si pot, i al món sencer, si la seva parcel·la de poder és prou gran. Que no és una qüestió dels Estats Units. Que ho tenim a casa: que se’n diu poder a casa, a les institucions, als discursos polítics, als carrers, al nou estat aquest que només sembla que pugui ser pensat dins el parany d’ “el gènere és una forma primària de relacions de poder”.

 

pd. T’escric a tu, Mónica del poble d’Arévalo, mare de les nenes de tres i dos anys que viuran sempre amb la teva mort dins la seva història. Si algun dia la meitat del món entén que les paraules del candidat a la presidència dels Estats Units i la teva mort són la mateixa cosa, et tornaré a escriure. Entre tant, et penso.




Comentaris

envia el comentari