Sense ganes de viure

"El dret a morir és tan fictici com el dret a equivocar-se"

Es fàcil pensar que la notícia de la setmana són les primàries del PSC. Suposo que no es farà cap reflexió sobre la manca de transparència dels mecanismes de votació que, en aquest i en qualsevol altre partit, fan sospitar del respecte que tots ells tenen a l’únic mandat que la Constitució els hi fa, que el seu funcionament sigui democràtic. Així és fàcil arribar a resultats tan surrealistes com aquell “empat exacte” (Anna Gabriel dixit) que es va donar a la CUP en la històrica votació sobre el recolzament a Artur Mas, i per tant, a la conclusió de què aquests grups de privats que no apleguen més que uns pocs milers de militants decideixen de manera poc democràtica quins seran els seus candidats en la democràcia que després es permeten criticar per feble. Tot plegat, una ironia.

 

Però el tema de la setmana no es fabrica a Catalunya. Ens ve de l’Holanda que ja es planteja, amb el concurs inestimable de moltes associacions d’allà i l’aprovació de tantes altres a casa nostra, l’assistència al suïcidi de qualsevol persona que hagi deixat de tenir ganes de viure. Val a dir que aquesta assistència no sols implica un augment de la despesa pública, ans sobre tot qüestions ètiques trascendentals.

 

Per reflexionar sobre aquest tema abans que res cal tenir en compte que ningú pot jutjar altri. Que el suïcidi, com a decisió individual, ni en política criminal suposa sancionar a qui ho intenti i no se’n surti, ni en els codis moral o religiós ben entesos ha de significar altra cosa que una suspensió del judici per part de subjectes humans tan fal·libles com el que decideixi suïcidar-se; entre altres coses per les múltiples i íntimes raons que puguin fer de nosaltres en un moment donat susceptibles de tal idea. No jutgem, per tant, si no volem ser jutjats i menys encara en un terreny com aquest. Ara bé, d’això a l’elevació del suïcidi a acte heroic (per més que sigui fàcil imaginar la duresa del moment últim) o d’això a la necessitat d’involucrar la societat sencera en l’acompanyament i l’assistència a l’acabament de la vida va un camí llarguíssim, amb una desviació encara major del sentit originari de l’autoeliminació: el camí que transita entre el fet fàctic de què quelcom deixi d’incorporar el natural instint de supervivència a l’encunyament d’un suposat dret a morir.

 

El dret a morir és tan fictici com el dret a equivocar-se. Que sovint ens equivoquem, que alguns acaronin de manera més o menys compulsiva la mort no eleva aquestes conductes de categoria, des del que passa al que podem exigir que passi. En l’eutanàsia activa (que ha de quedar clar que significa que altre col·labora amb qui vol morir per tal que mori) sempre es posen els exemples extrems per argumentar el dret, sense entendre que la situació fàctica pot donar-se, mentre que legislar-ho ens introdueix en una cultura de la mort que condueix de manera indefectible a una realitat que la ciència ficció ja ha relatat molts cops: què fàcil serà induir a qui ens destorba a no tenir ganes de viure! Perquè no hi ha cap incentiu més fort per voler deixar de viure que la constatació que som prescindibles.

 

I en tot hem de tenir la mateixa cura: el lliure arbitri té aquestes coses...implica una disposició a assumir les conseqüències últimes (no sols les immediates) de les nostres decisions, en carn individual i com a comunitat que es projecta cap al futur.




Comentaris

envia el comentari