La millor defensa és una bona fugida

Els països europeus estan a l'aguait amb el que succeeix a Catalunya. Serà difícil que ho considerin un "assumpte intern" si el conflicte pren aires amenaçadors

La visita de Puigdemont a Madrid ha estat un nou episodi del desacord entre el govern espanyol i el de la Generalitat. Més que amb el govern, el desacord és amb el sistema polític espanyol en el seu conjunt. A l'auditori, ni un membre del govern, ni dirigent del seu partit, ni del PSOE, excepte Gabilondo, ningú de Ciutadans i ningú de Podem, encara que després dinaran junts els caps, a manera de desgreuge culinari. És com si, en lloc d'arribar a la capital i cort un president d'una autonomia en la qual hi ha un procés independentista en marxa, fos un leprós trucant a les portes d'una ciutat. Res de rebre-ho, res de tocar-lo, ni escoltar-lo.

 

Però Puigdemont no va anar a Madrid a predicar en el desert. Encara que a les autoritats no sembli interessar-los què hagi de dir el president de la Generalitat sobre el contenciós territorial més greu a què s'ha enfrontat Espanya en molt de temps, hi havia una nodrida representació del cos diplomàtic, tant de la UE com de fora d'ella. Li deu haver costat una enrabiada al ministre d'Exteriors, però allà hi havia els ambaixadors de la Gran Bretanya, França, Irlanda, Holanda, Bèlgica Dinamarca i Suècia i altres. Amb això s'envia un avís als governants i la classe política espanyola, molt nacionalista: els països europeus estan a l'aguait amb el que succeeix a Catalunya. Serà difícil que ho considerin un "assumpte intern" si el conflicte pren aires amenaçadors. No estem jugant al parxís; estem jugant amb l'estabilitat i la seguretat de la gent. Cap governant menysprearia l'ocasió d'informar-se de primera mà dels plans del seu adversari o de mesurar-se dialècticament amb ell en públic. Bé, si és espanyol, potser sí.

 

Aquesta estrident dissonància, aquesta falta de cortesia i de tarannà democràtic és patent. La tradició a Madrid és que el poder no transigeix, no negocia, no pacta. S'imposa i ja està. Per a això s'invoca la llei que, a part de ser interpretable, és un pur caprici en mans d'un poder polític tirànic orientat en contra de l'independentisme català. El missatge que envia aquesta absència, barreja de desvergonyiment i fugida és d'inseguretat, arbitrarietat i supèrbia ferida. Com vénen aquests catalans al segle XXI a agitar espantalls del XIX?

 

Justament, aquesta deserció col·lectiva convida a la coneguda comparació amb l'estruç que amaga el cap sota terra davant el perill, una història molt injusta amb els estruços doncs de cap manera fan aquesta ximpleria, com no la fa cap animal, sabedor que mai interessa perdre de vista l'enemic. Els animals, no, però la dreta espanyola, sí. Què Puigdemont va a Madrid com Moisès baixava del Sinaí amb les taules del referèndum de l'època? Amb no ser-hi, ulls que no veuen i orelles que no escolten no tenen per què donar-se per assabentats del que avorreixen i tenen por o tenen por i avorreixen al temps.

 

Però els diplomàtics van prendre bona nota i ja hauran informat a les seves cancelleries que el líder independentista català s'ha presentat a Madrid amb ànim constructiu i una proposta de negociar-ho tot. Excepte la celebració del referèndum en si mateixa. És referèndum si o si i dins d'un dels sís està negociar tots els aspectes de pregunta, còmput de vots, requisits de participació, termini per a la celebració d'un referèndum subsegüent, etc. Si no hi ha ningú del govern espanyol, ni tan sols de l'oposició per donar-se per assabentat, és clar que la contestació només es pot entendre com un "no". "No" per absència, per deserció, per fugida, per por, per incapacitat, però "no" al cap i a la fi. I aquest "no" quedarà apuntat en l'haver de l'independentisme i en el deure espanyol a l'hora de sospesar els arguments d'una part i una altra davant alguna instància neutral.

 

Com que no haurà assistit cap membre del govern, aquest no se sentirà obligat a fer tan sols esment de la presència del President de la Generalitat a Madrid i menys una declaració. Puigdemont ha baixat a l'arena però l'adversari no ha comparegut. És un misteri com pensa el PP i el govern de Rajoy si, per fi, els socialistes el fan president, que es recull la informació, s'intercanvien les opinions i els criteris si no és dialogant sempre que es tingui oportunitat.

 

En el procés d'internacionalització del conflicte, que els independentistes porten molt avançat, han guanyat importants bases a l'hora de suscitar opinió popular i institucional en els països europeus. Aquesta oferta catalana permanent de diàleg i aquest obstinat tancament espanyol a parlar és patent als ulls del món sencer. Els independentistes catalans sumen; els nacionalistes espanyols resten.

 

Ja es veu: no hi ha interès per saber, informar-se, discutir, negociar, arribar a un acord. N'hi ha per vigilar estretament, reprimir, processar, potser empresonar. I així fins a la fi dels temps. És obvi que cap país pot sobreviure a la llarga amb un enfrontament d'aquest calibre al seu interior. És obvi per a tothom excepte per al nacionalisme espanyol, en el qual tornen a confluir, com sempre, les dretes i les esquerres que, abans que esquerres, són espanyoles.




Comentaris

envia el comentari