PSC (Iceta o Parlon) i PSOE: el xoc anunciat i anunciador

"Quan el PSC és més PSOE és quan s’esdevindrà, justament, la gran i per molts tan esperada col·lisió entre uns i altres"

Ens trobem en la recta final de les primàries del PSC per a triar primer (o primera) secretari.

 

Si no hi hagut mai un president dels Estats Units -ni de Catalunya- que fos dona, tampoc hi ha hagut mai entre els socialistes catalans una cap de colla.

 

Això a banda, Iceta i Parlon s’assemblen en moltes coses, si bé és cert que l’alcaldessa ha conreat una imatge més autònoma, menys pendent del que volia o necessitava el PSOE. Però, com deia, costa de dir si Iceta i Parlon representen o proposen coses gaire distingibles.

 

La gran diferència és potser que Iceta porta molts anys remenant les cireres al partit i Parlon no. Això que Iceta posa sobre la taula com a argument per fer-li confiança, també pot ser-ho, com Parlon s’encarrega de subratllar, per llevar-li. Sigui com sigui, i vostès perdonin, aquest és per sort o per desgràcia un argument d'abans, 'antic', propi del que ara en diuen la 'vella política'.

 

Tots dos també s’assemblen quan diuen que el PSC no donarà l’abstenció a Rajoy, peti qui peti.

 

Dins del PSOE, el PSC és l’única organització que té personalitat jurídica pròpia. Que és un partit ‘a part’. Les relacions estan regulades per un document hores d’ara molt esgrogueït, però clau, anomenat Protocol d’Unitat.

 

Iceta o Parlon, qui guanyi finalment, s’haurà d’enfrontar a Susana Díaz i els seus aliats, que són molts i de moltes menes. Això va més enllà i més ençà de Rajoy. El PSC s’ha passat tota la vida provant de gestionar la influència andalusa -i extremenya, d’afegit- al PSOE. Ara, aquesta batalla és dramàtica com mai.

 

Ho és per una obvietat: el procés sobiranista a Catalunya. I per una altra: el PSOE-A és avui molt poderós. I, encara, per una tercera: Susana Díaz és l’encarnació d’una mena de regionalisme emotivista que barreja letalment nacionalisme espanyol de pandereta amb anticatalanisme primari.

 

La gran paradoxa serà que el PSC s’haurà d’enfrontar amb el PSOE quan del PSC han fugit aquells -dirigents, militants, electors- que n’eren l’ala catalanista. Dit d’una altra manera: quan el PSC és més PSOE és quan s’esdevindrà, justament, la gran i per molts tan esperada col·lisió entre uns i altres.

 

Serà la col·lisió prèvia, anunciada i anunciadora de la ja, crec, inevitable topada entre l'Estat i el sobiranisme.

 

Una xoc que pot desembocar amb el Iceta o Parlon divorciant-se del PSOE. O bé amb el PSOE trencant amb el PSC i implantant-se directament a Catalunya per anihilar també directament els fins ara ‘compañeros’ catalans. No seria la primera vegada que en tenen la temptació, com, per exemple, ha confirmat l’exalcalde socialista Manuel Bustos al llibre ‘Cas Mercuri, la galàxia Bustos’.




Comentaris

envia el comentari