Castells

"Si bé, els darrers anys, el món casteller havia anat deixant la marginalitat mediàtica en què es movia històricament, actualment s’ha guanyat a pols un espai regular en tots els mitjans"

Ara fa una setmana s’acabava el XXVI concurs de castells celebrat a Tarragona, des del 1932, any en què fou presidit per Pau Casals. Però ja abans, per les festes de la Mercè de 1902, Barcelona havia acollit un concurs regional de Xiquets de Valls, que era com llavors es coneixia aquesta modalitat de la cultura popular. Del Camp de Tarragona i el Penedès, on se’n troben referències ja al segle XVIII, s’ha passat a la gran eclosió actual pel nombre de colles, amb un notable desplegament territorial per tot Catalunya, nord i sud, les Balears i Andorra. Els seus orígens són, com la majoria de les altres manifestacions de la cultura tradicional, de carácter religiós, es relacionen amb l’anomenat Ball de Valencians i troben en la Moixeranga d’Algemesí un parentiu directe. La primera internacionalització efectiva se’n produïa a Nairobi (Kenya) el 16 de novembre de 2010, quan la UNESCO declarava els castells patrimoni cultural immaterial de la humanitat i els reconeixia com a integrant de la identitat del poble català,  singularitat que comparteixen prop de dues-centes altres manifestacions culturals, arreu del món.

 

Fins no fa encara quaranta anys, les colles castelleres quedaven limitades a les existents al Camp de Tarragona i el Penedès, a més de Barcelona, la primera creada fora de l’àrea tradicional, el 1969, i on castellers procedents d’aquesta havien aconseguit de fer-hi arrelar la tradició. Actualment, hi ha 79 colles castelleres convencionals, 13 colles universitàries (amb les limitacions lògiques de pes i alçada en ser tots els castellers adults), 11 colles en formació i 15 fora dels Països Catalans, entre les quals destaquen els Xiquets de Hangzhou, la colla xinesa revelació que va descarregar un castell de nou i, quedant segona, va anar d’un pèl que no acabés imposant-se a la categoria B del concurs de castells. Nascuda sota l’ombra de la Vella de Valls, constitueix l’element més exòtic del món casteller i, alhora, la demostració inesperada del ressò internacional d’aquesta tradició cultural.

 

Si bé, els darrers anys, el món casteller havia anat deixant la marginalitat mediàtica en què es movia històricament, llevat del Camp i el Penedès, actualment s’ha guanyat a pols un espai regular en tots els mitjans i ha fet ja el salt a l’escena internacional, definitivament, a partir del darrer concurs, el qual ha estat retransmès en directe per diverses emissores de ràdio, cadenes de televisió i en streaming per pàgines web. Són molts els catalans residents a l’estranger que, com han confirmat amb missatges de twitter, han seguit el concurs amb la mateixa passió que si fossin a plaça. I s’hi han acreditat 400 periodistes de 125 mitjans, d’indrets tan diversos com la Gran Bretanya, la Xina, Alemanya, França, Suïssa, Estat Units, Singapur o Austràlia, entre molts altres. Les retransmissions regulars de les principals jornades castelleres realitzades per la Xarxa i, sovint, també per TV3, han fidelitzat un nombre importantíssim de seguidors i especialitzat uns quants periodistes en retransmissions castelleres, entre els quals sobresurt Carles Cortès, el Puyal dels castells, capaç de transmetre i fer viure emoció en la descripció acurada de l’evolució de cada gesta castellera, segon a segon.

 

De cop i volta, el món ha descobert l’existència dels castells i n’ha quedat captivat per la bellesa plàstica, l’originalitat d’unes construccions arquitectòniques efímeres, l’esforç físic, l’enginy i el coratge abocat en un acte començat per adults i que només poden completar els més petits. Internament, però, més enllà del nivell assolit per cada colla, cadascuna té els seus propis objectius, però en tots els casos s’imposa un alt sentit de consciència de grup, pertinença col·lectiva i cohesió humana. L’heterogeneïtat de la societat catalana ha trobat també, en els castells, un instrument de fusió social dels integrants de la colla, un veritable factor d’integració, per damunt de la diversitat d’orígens geogràfics i culturals. Canviar de camisa, en política, està mal vist, però en el món casteller és impensable, perquè els lligams que et vinculen a la teva colla són superiors a qualsevol altra consideració i no sempre són comprensibles per a les persones alienes a aquest món. Es tracta d’un conjunt humà interclassista, plurigeneracional i multiideològic, on el color de la camisa s’imposa per damunt de tot.

 

Quan et pugen a sobre, et toquen peus, recolzes el cap a l’esquena del davant o notes com et tiben la faixa per la cintura mans desconegudes, des de darrere, no tens idea de quina llengua parla, on va néixer, què vota, on viu, quines creences religioses té o a què es dedica, el company o companya amb qui comparteixes suor i emoció durant uns minuts i amb qui ets protagonista anònim d’una acció col·lectiva. Els castells no han trobat encara, per dalt, el seu límit. Per baix, la pinya va creixent cada cop més i com a expressió popular de la cultura nacional d’un poble. Un món, el casteller, que no es troba al marge del moment que viu el país, com es va veure diumenge en rebre el president de la Generalitat amb el cant d’Els Segadors, un mosaic inacabable d’estelades i crits massius d’independència. Jo vaig contribuir-hi fonent la meva veu amb la dels altres membres de la meva colla, la Jove de Tarragona, la primera entitat, per cert, que va adherir-se a l’ANC i la que va quedar segona al concurs. Orgull de colla, no per res...




Comentaris

envia el comentari