Punyalades

"Sempre he tingut la impressió que Santi Vila fa el que fa per protegir-se"

Sempre he tingut la impressió que Santi Vila fa el que fa per protegir-se. Quan els polítics que s'han fet forts en l'àmbit municipal fan el salt a la política nacional noten sovint un enorme buit sota els seus peus, perquè de sobte tot allò que han construït durant anys ja no els és útil: per ser alcalde de Figueres –dic Figueres perquè parlem de Vila, però aquesta és una llei universal– necessites primer el suport dels militants del partit a Figueres (si no, no ets alcaldable), i després necessites el vot dels ciutadans de Figueres. La combinació de control del partit més suport ciutadà et converteix en un personatge realment poderós a escala local, i aquesta és una zona de confort molt temptadora, per això molts alcaldes que són un diamant en brut per a la política nacional no acaben fent mai el salt.  Saben que haurien de tornar a començar de zero.

 

Vila es mou a escala nacional fent equilibris sobre un filferro. No és el cap visible de cap cap corrent organitzat, no hi ha vilistes en les cròniques polítiques de la premsa catalana. En altres aspectes sí, però en aquest la comparació amb Duran Lleida que alguns han volgut fer no s'aguanta: Duran, a banda de representar públicament la moderació, tenia al darrere un poder concret a través del domini d'UDC, d'un aparell de partit, d'unes quotes de poder. Movia un univers molt potent d'interessos. Només l'onada popular independentista va poder amb ell. Vila no, Vila no té res sota els peus, és ell i prou, perquè tampoc no ha volgut o sabut sumar-se a alguna de les colles internes del PDC per construir-se una xarxa de seguretat. Això és tant així, que va perdre les primàries per presidir el Consell Nacional del partit malgrat el suport explícit i públic del president Puigdemont (anotin aquesta dada per recuperar-la al darrer paràgraf), i les va perdre no contra una cara popular de l'equip 'nacional' del PDC, sinó contra una alcaldessa com ell, la Mercè Conesa. Ella no tenia Puigdemont però sí tenia colla interna.

 

Per això crec que Santi Vila fa el que fa per protegir-se. En temps rècord ha aconseguit situar públicament la seva figura davant de l'opinió pública, i ho ha fet amb un posicionament concret: pretén ser el símbol dels moderats de dins del procés. Hi ha moderats fora i moderats dins, no? Doncs ell seria l'encarnació dels moderats de dins, el representant de tots aquells que han arribat a l'independentisme –segons les seves paraules a la tan comentada entrevista d'El País– "arrossegant els peus", com a única i última opció davant la constatació que l'estat ni pot ni vol oferir una acomodació digna a la realitat nacional catalana. Eliminat Mas i amb un president com Puigdemont que és independentista des de la seva joventut, Vila té poca competència en aquest segment de mercat. Si el conseller de Cultura aconsegueix fixar definitivament aquest marc sobre ell mateix en l'opinió publica –i ho està aconseguint amb la inestimable col·laboració dels mitjans catalans antiprocés–, qui serà el valent que el marginarà o fins i tot el cessarà? La marginació de Vila seria immediatament interpretada com la renúncia als moderats, als que han arribat al procés "arrossegant els peus". Que són centenars de milers, per cert. Santi Vila s'ha construït la xarxa de seguretat personal posant-se ell mateix en el centre d'un determinat relat. Probablement pensa que ara ja no li cal colla interna per sobreviure.

 

Al meu entendre, però, el problema de Santi Vila no és de moderació, sinó de deslleialtat. Perquè de moderats que han arribat a l'independentisme arrossegant els peus n'hi ha moltíssims: al carrer, al Parlament i al Govern. La diferència amb Vila és que són lleials al President i no s'estan construint una agenda pròpia enfilats a les espatlles de qui els ha fet confiança. Vila és profundament deslleial quan es felicita per la victòria electoral del "centrisme" de Núñez Feijoo (dirigent del PP que persegueix judicialment els companys del conseller de Cultura) i d'Urkullu (que desqualifica públicament l'estratègia del govern Puigdemont per posicionar-se ell millor a Madrid). I Vila torna a ser profundament deslleial quan concedeix una entrevista en ple debat de política general, un moment en què tots els focus han d'estar sobre el President, i tapa l'impacte mediàtic dels anuncis concrets de Puigdemont amb uns titulars que semblen exactament pensats per generar-li problemes a un president que té tasques molt difícils entre mans. Són dues punyalades seguides al President. President que, per més inri, va donar la cara pel conseller en les primàries internes del PDC quan ningú ho esperava ni ho demanava. No tinc ni idea de com acabarà aquesta història, però sí tinc la sensació que aquesta setmana Santi Vila ha anat massa lluny en el seu joc de posicionament personal. Potser en els seus càlculs no ha tingut en compte que la primera majoria absoluta independentista de la història es va produir sense Duran Lleida.




Comentaris

envia el comentari