Imaginant una altra investidura

"Em sobta que s’hagi renunciat d’entrada a fer un plantejament més dúctil, a intentar guanyar marge de negociació"

Les possibilitats d’un govern alternatiu al presidit per Rajoy es difuminen cada dia que passa. Els poders fàctics –que continuen existint, encara que tinguin una composició en part diferent a la del franquisme– fa temps que tenen decidida la tria. No és pas que el PSOE els inquieti –ja l’han tolerat en el passat–, però una aliança amb Podem i el suport de l’independentisme català els subleva perquè podria alterar la distribució real de poder. Aquesta temença els fa actuar per a impedir-ho. De fet, els ha estat molt fàcil: només han hagut d’estimular les lluites intestines, fraticides, del socialisme espanyol.

 

(Incís: si el model d’estat federal que propugna el PSOE s’assembla al model de partit federal que té el PSOE, no crec que ens interessi l’experiència. Acabem de constatar que l’aplicació d’aquest concepte de federalisme ni resoldria les insuficiències d’autogovern ni desfaria el conflicte territorial ni estimularia la concòrdia i la col·laboració en un projecte comú.)

 

Tanmateix, que s’hagi dissipat la viabilitat de l’alternança no hauria d’evitar una reflexió sobre el rol que el sobiranisme català ha jugat en aquest context. Tant ERC com el PDC no s’han estat de mostrar-se partidaris de fer fora Rajoy, però han posat com a condició a qualsevol altre candidat l’acceptació de la convocatòria de referèndum. Són prou llestos per a saber que era una exigència impossible de satisfer. Ni Pedro Sánchez ni el PSOE poden acceptar-la. Per això, és convenient preguntar-se si fixar aquesta ratlla vermella era l’únic plantejament coherent amb l’objectiu polític de la independència.

 

No n’estic del tot segur. Imaginem-nos que, sense renunciar al full de ruta que tenen al Parlament, aquests dos partits no haguessin reclamat el referèndum sinó altres compromisos: la retirada de tots els recursos d’inconstitucionalitat que el govern espanyol ha presentat contra iniciatives catalanes, la derogació de la llei que atorga funció punitiva al Tribunal Constitucional, la fixació d’un límit de dèficit públic per a la Generalitat que sigui més just i no obligui a tensar la corda de les prestacions públiques, la gestió del FLA amb criteris estrictament tècnics eliminant els condicionants polítics... Afegim-hi, òbviament, la declaració formal que el nou govern espanyol defensaria la seva posició sobre la unitat de l’estat a través de l’acció política i no pas la judicial. Si un paquet de mesures d’aquesta naturalesa –que poden tenir un ampli suport a Catalunya, més enllà de Junts pel Sí– s’hagués aconseguit, no hauria anat en detriment del procés sobiranista. De fet, hauria enfortit la Generalitat i, per tant, li hauria permès abordar els reptes de la independència amb més capacitats.

 

Res no diu, esclar, que el PSOE i Podem s’haguessin avingut a un pacte així ni que els poders fàctics haguessin abandonat l’oportunitat de rebentar el PSOE. No m’hauria sobtat gens un desenllaç fallit, però sí que em sobta que s’hagi renunciat d’entrada a fer un plantejament més dúctil, a intentar guanyar marge de negociació. Quan es reivindica, amb insistència i encert, que és l’hora de la política, a alguns, potser erròniament, ens sembla que fer política és exactament això.




Comentaris

envia el comentari