La vida no és un "sí" o un "no"

"Quan Puigdemont va dir allò de la 'cadena de confiances' era un d’aquells 'jures estimar tota la vida?' que tant de mal ha fet al món i a les dones"

En una setmana hem vist un “sí, confio en tu” d’una part dels diputats i diputades del Parlament de Catalunya a Carles Puigdemont, hem presenciat un espectacle roí ple de “no” a Pedro Sánchez a Madrid, ens hem despertat amb el “no” als acords de pau de Colòmbia i hem constatat el “no” a Hongria davant la possibilitat de quotes de refugiats.

 

La vida, però, no és un “sí” o un “no”, encara que presidents i institucions patriarcals es resisteixin a reconèixer-ho i facin, a més, discursos omnipotents i personals com si el que estigués en joc en aquest tipus de consultes fos el seu honor, el seu poder o la seva satisfacció de triomf: “no me rendiré, seguiré buscando la paz hasta el último minuto”, deia el president colombià. El “no” resultant de la votació respon, segurament, a la política del lideratge, a la coacció de l’oposició o a les negociacions amb qui ha matat, cert. Però precisament per això tant el no com el sí estan buits de vida real. Estan buits de les vides de qui ha anat a la guerra per sentir-se part d’algun projecte aquests anys perquè l’estat i l’ordre social l’excloïen, de les vides de les dones que han perdut fills i filles, de les dones violades durant aquests anys o de qui ha tingut por a sortir de casa a Colòmbia perquè era possible el “i si no torno?”. El “no” és fruit d’un més de la meitat de la població que s’hi ha abstingut: alguna cosa d’aquesta política de l’honor i del tot o res està lluny de la vida real de les persones.

 

La política del poder es dirimeix sempre així, en el sí o en el no, en lleialtats a canvi d’alguna cosa. S'assembla al mite de l’amor romàntic o a la institució del matrimoni: tot fa part del patriarcat. Però l’amor que dura no es pot prometre, ja ho sabem: es reconeix viu només amb el pas del temps i es transforma, a més, i s’alimenta de més vida.

 

Quan Carles Puigdemont va dir, dimecres, allò de la “cadena de confiances”, de fet, era un d’aquells “jures estimar tota la vida?” que tant de mal ha fet al món i a les dones concretament, oi?. Era un “si algú té alguna cosa a dir que la digui ara o que calli per sempre” que deien i diuen encara alguns capellans, no? El seu “o s’aproven els pressupostos (...) o faré ús de les facultats que tinc per convocar eleccions” em va fer pensar en “la puc matar perquè és meva”.

 

Un “sí” al president, confiança superada. La vida, però, de moltes dones i de molts homes, seguirà manifestant-se a les portes del Parlament ple rere ple: pel 47% del personal docent a algunes universitats catalanes cobrant entre dos-cents i cinc-cents euros, per la precarietat laboral que està contemplada dins la llei, pel tancament d’escoles, pel creixent 13% de les agressions sexuals a Catalunya, perquè menjar sa i bo és cada cop més car, perquè la guàrdia urbana no apareix, perquè cada cop hi ha més violència als carrers... per les coses de la vida de cada dia.




Comentaris

envia el comentari