Rajoy seguirà a la Moncloa

"La posició del PSC esdevé impossible de sostenir. Ni acords referendaris, ni espais de reforma constitucional federal"

Si atenem al que es desprèn del moment polític actual al PSOE, Rajoy continuarà a la Moncloa durant la propera legislatura (potser en serà sols una part si encerten en seguir el model municipal socialista de canviar de cavall a mitja carrera i catapultar definitivament Núñez Feijoo a l’estrellat) En aquest probable escenari, ni Sánchez ni Rivera (Iglesias mai ho ha volgut) tindran el protagonisme que com a víctima i comparsa respectivament els hi correspondria. Sols veurem que Rajoy, el resilient i estàtic Rajoy, se n’ha sortit.

 

De fet per arribar a aquest resultat no hagués calgut tant rebombori a Ferraz; podria haver estat suficient que un grapadet de diputats socialistes hagués estat coherent amb les seves idees i el dia de la investidura hagués fet allò que al militant sembla tan incomprensible: recolzar l’etern enemic ideològic, i així acabar de refermar les semblances actuals de PSOE i PP en matèria econòmica gràcies a la connexió Brussel·les. Però si hem vist que han destrossat un Comitè Executiu per evitar que els barons “pro-abstenció” s’haguessin de retratar públicament, ¿com pensar que els diputats, que depenen del dit director per ser a les llistes electorals la propera legislatura faran quelcom que no vingui dictat per al fèrria i il·legal dictadura parlamentària, és a dir, per l’oculta (i necessària) dictadura de partit?

 

Si analitzem en clau catalana aquesta alta probabilitat d’un govern del PP, més feble però igual de marianista que l’anterior, la dada no pot ser més esperançadora per a l’independentisme, que requereix d’una tensió negacionista per posar de relleu les contradiccions del model territorial. I en qualsevol cas és un cop més en la línia de flotació d’un ja més que tocat PSC, doncs en temps sense matisos, la seva posició esdevé impossible de sostenir. Ni acords referendaris, ni espais de reforma constitucional federal. Fins i tot es pot dir que qualsevol alternativa sobiranista no independentista en l’àmbit del centre dreta català, tot i ser econòmica i socialment imprescindible, hagi d’esperar encara per poder-se articular. Perquè corre el perill de veure’s esborrada enmig d’una batalla que com a mínim s’estendrà mentre quedi un residu de Ciutadans i el PSOE no hagi absorbit Podemos o definitivament hagi desaparegut entre les seves marees i confluències vàries.