Dies crítics?

"La classe política espanyola té al·lèrgia a la democràcia"

Fa temps que sospitava que això que està passant a Can PSOE es faria realitat. De fet, era una qüestió de temps. I els cacics -joves i no tant joves- de Felipe González han vist que el moment idoni per carregar-se a Pedro Sánchez era ara. I sabeu què? No m'estranya gens. Aquests comportaments individualistes són molt propis de la cultura política espanyola. Em sap greu pels demòcrates espanyols, malgrat són ben pocs. Però tampoc oblidem que Pedro Sánchez ha deixat clar, en més d'una ocasió, el seu rebuig frontal al dret a decidir dels catalans. És més: la bel·ligerància del seu sector -incloent-hi naturalment els súbdits del PSC- contra l'independentisme és repugnant, per dir-ho suaument. El PSOE, convertit des de fa temps en un partit de l'IBEX35, ha perdut tota mena de credibilitat respecte a la seva ideologia. No és digne de representar els obrers espanyols.

 

Mentrestant, a casa nostra, el President Puigdemont superava la qüestió de confiança que ell mateix va demanar. Això sol marca una diferència abismal entre les maneres de fer política catalana i espanyola. La classe política espanyola té al·lèrgia a la democràcia. La seva manca absoluta de voluntat d'escoltar les demandes majoritàries del poble de Catalunya n'és una prova, però també és una de les raons de la seva incapacitat de formar govern. Hi hagi o no terceres eleccions, tots els camins porten a la «Gran coalición» o al «Todo por la Pàtria» (digueu-li com volgueu, tant li fot).

 

La superació de la qüestió de confiança és un gran pas endavant en el camí de la construcció de la República de Catalunya. Referèndum o referèndum. Més clar, l'aigua. El que començà a les urnes acabarà a les urnes. I tant debò seguim sent sempre un país que faci servir les urnes per resoldre conflictes i grans temes que afecten la ciutadania. Però, ara per ara, encara tenim pendent l'aprovació dels comptes, sense els quals seria impossible tirar endavant un projecte de tal envergadura. Ja és hora que aquells partits que diuen defensar els «interessos de la gent» deixin de banda el seu partidisme i, com a mínim, acceptin debatre els últims comptes autonòmics. Perquè oi que el diàleg i el debat és la millor forma de resoldre problemes? Posem doncs la gent al centre del debat dels comptes de la Generalitat.

 

Finalment, no em puc estar d'opinar sobre els últims «retocs» de l'IEC a la gramàtica catalana. La controvèrsia que ha suscitat a les xarxes socials ha estat intensa, i en alguns casos, un pèl exagerada. Fa sis anys que vaig començar a aprendre el català i, francament, no he tingut mai cap problema per utilitzar els accents diacrítics. No crec que suprimir-ne la majoria tingui cap efecte sobre la salut del català. De fet, personalment, trobo que són regles de diferenciació lògiques i útils. A diferència del francès, els accents en català tenen més aviat una funció fonètica que no pas gramatical, cosa que fa que el francès sigui una de les llengües més difícils d'aprendre. Puc entendre, però, la frustració que provoquen els canvis sobtats. Ara bé, em preocupa molt més l'ús deficitari de la llengua catalana en molts àmbits de la nostra societat (justícia, cinema, mitjans de comunicació, etc...). Aquesta sí que és una qüestió crítica que haurem de tractar a fons.