Tornar al referèndum

"Què hi haurà, doncs, per part d’Espanya? Res, el de sempre"

Tinc al davant el resum del full de ruta amb què JuntsxSÍ va presentar-se a les eleccions ara fa un any i observo que, al cap de 18 mesos de govern, els passos que es preveien eren aquests: 1) El Parlament declara la independència, 2) Es convoquen eleccions constituents, 3) El nou Parlament aprova la Constitució catalana i 4) té lloc un referèndum per a ratificar la constitució acabada d’aprovar pel Parlament. Amb el discurs del president Puigdemont en el debat de la qüestió de confiança, aquell full de ruta ha deixat d’existir i ha estat substituït per un de nou. No em sembla pas malament, sobretot si el coratge i la determinació, indubtables, que va manifestar el president en la seva intervenció són seguits pel seu govern i per la majoria independentista de la cambra, si més no.

 

És innegable que hem estat navegant per aigües turbulentes durant mesos i que, de la mar estant, no tots els mariners veien i seguien les mateixes fites d’en terra, de tal manera que, més d’un cop, semblava que l’embarcació anava sense patró o, contràriament, que n’hi havia més d’un. L’allau d’opinions, propostes i dubtes sobre el full de ruta corria el risc d’acabar deixant bona part dels independentistes en un estat d’una certa perplexitat, de desorientació, de no saber exactament en quin moment de viatge ens trobàvem, mentre la soferta població havia d’anar intentant desxifrar el laberint de sigles de l’univers independentista: que sí DUI, que si Rui, que si... Finalment, el president ha parlat i ha fixat una posició compartida per JuntsxSÍ i també per la CUP, pressupostos a banda.

 

Optar pel referèndum em sembla la millor opció possible per diversos motius. En primer lloc, és l’única fórmula que permet ser entesa i interpretada sense lectures diverses, sinó atenent-se només al resultat d’allò que es pregunta en tot referèndum d’autodeterminació: independència SÍ o bé independència NO. A nivell internacional és la sortida més comprensible i més democràtica que, a més, ens homologa a altres processos d’emancipació nacional produïts anteriorment, a la mateixa Europa, al llarg d’un segle, de Noruega a Kosovo. Ens estalviem així un nou simulacre del 9-N i el fracàs d’unes plebiscitàries, com a instrument útil, on l’apel·lació al “vot de la teva vida” ja no podria tornar a ser feta, per segon cop. No és, per tant, optar per una simulació simbòlica i no vinculant, ni per unes eleccions substitutives, sinó agafar el toro per les banyes i afrontar la realitat amb fermesa i decisió.

 

El retorn al referèndum, a més, com a desllorigador de tot plegat, aconsegueix un consens social d’un 80% de la població, que creu que el futur de Catalunya s’ha de decidir a les urnes, en referèndum i no en eleccions per a formar govern, ben superior al 48% de majoria explícitament independentista d’ara. Puigdemont ha parlat amb claredat i convenciment creïble, com mai no ho havia fet cap altre president, i ha donat pistes evidents sobre el com i el quan. Res a dir sobre el quan, per més que ja m’havia fet la il·lusió que tindríem un 11 de setembre més assossegat, però sí sobre el com. És en la forma on apareixen els interrogants i els dubtes. Quan afirma que aniríem “de la llei a la llei” és clar que vol tranquil·litzar l’auditori amb la certesa que el referèndum no es produirà fora del marc legal. Sí, però de quin marc legal, l’espanyol actual o el català que vindrà? No cal ser un Einstein per a preveure que no hi haurà un govern espanyol que s’avingui a la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació, encara més amb el PP triomfant a la Moncloa, després del desastre intern del PSOE. No hi haurà cap reforma constitucional, per a abans de l’estiu del 2017, que doni cobertura jurídica a la celebració d’un referèndum. No hi haurà cap traspàs d’aquesta competència al govern de Catalunya per a procedir a la seva convocatòria. No hi haurà un govern espanyol que miri cap a una altra banda i deixi fer, com si res, mentre a Catalunya la gent s’autodetermini, disposat després a parlar del tema, com si els espanyols fossin canadencs.

 

Què hi haurà, doncs, per part d’Espanya? Res, el de sempre, o com deia aquell director de banda al trombonista novell, en preguntar-li “Mestre, i ara què toquem?”, “el mateix, fill meu, el mateix, però més carregaet de bombo!”. L’hora de la veritat vindrà, precisament, just en aquell moment que Espanya impugni les lleis catalanes que donaran cobertura legal al referèndum. S’haurà de tenir tot molt ben pensat  i estructurat per tal que el referèndum sigui pres, internacionalment, amb serietat i amb prou garanties per a no confondre’s amb una nova performance patriòtica interpretada pels i per als amics, sinó per a tot la ciutadania, la independentista i la dependentista. Serà aquí també quan, intentada novament una proposta acordada amb Espanya i fracassada aquesta, el món dels Comuns decideixi si dóna suport al més revolucionari que pot haver-hi en el si d’una societat, en ple segle XXI, com és preguntar a la gent què vol o bé s’arrenglera amb el més reaccionari de l’Espanya de sempre, amb els partits del règim i el sistema, com un simple apèndix del PP o el PSOE. No serà fàcil, perquè hi haurà també decisions que afectaran la seguretat pública i la mateixa noció d’autoritat democràtica, però celebro que, finalment, hàgim tornat a la centralitat instrumental d’on mai no ens hauríem d’haver mogut. Hi haurà dues legalitats, dos governs, dos parlaments, dos comandaments de seguretat, dos mitjans de comunicació audiovisuals públics, un exèrcit, un tribunal constitucional...El dia D, a l’hora H, ja sabem que podrem comptar amb un president compromès. Caldrà que el govern i el parlament que li donen suport no tinguin la temptació de fer cap pas enrere. Si és així, no tinc cap dubte que el poble de Catalunya tindrà la mateixa decisió, valentia i capacitat de sacrifici que la història reserva només per a determinats moments, irrepetibles. Perquè ara va de bo.