Via lliure

"Si el referèndum és pactat amb l'Estat depèn del mateix Estat. I que sigui pactat dependrà que després hi hagi una declaració unilateral d'independència o no"

Passades les eleccions autonòmiques gallegues i basques, es pot veure que les coses no han canviat res en el conjunt de l'Estat, que Rajoy no està més a prop de formar govern ni tampoc Sánchez. Si de cas, aquest últim, està més a prop de l'acomiadament perquè la seva voluntat de tancar el pas al govern de la dreta, ha posat histèric a l'establiment mediàtic. El ataquen també els altres partits, inclòs Podem, molt interessats en què el PSOE deixi camí expedit a Rajoy perquè hi hagi un govern de la dreta. És una actitud immoral la dels dirigents de l'oposició, perquè, al cap i a la fi, no són ells els que patiran els resultats de les mesures reaccionàries de Rajoy. Les patirà la gent del carrer, la que paga els seus impostos (no evadeix), no té gangues opacs amb targetes black, ni cobra sous de somni, ni subvencions atorgades per endoll, ni té pensions altíssimes garantides per vida.

 

És impossible que els polítics espanyols siguin tan estúpids que estiguin tirant pedres contra la seva pròpia teulada per no ser capaços de trobar un acomodament que satisfaci alhora la seva obligació i els seus interessos. Tot just s'entén. Llevat que, en realitat, es tracti d'una altra manera d'actuar, és a dir, els polítics espanyols no arriben a cap acord de govern perquè, en el fons, ningú vol ser investit ja que qui ho sigui haurà de bregar amb la tropa independentista catalana i es pot trobar a la desdenyada posició de presidir sobre el desmembrament del país.

 

Perquè el full de ruta del moviment independentista segueix el seu curs al seu ritme, aplicada per un govern amb voluntat de fer-ho i un president que ha resultat tenir una quantitat de recursos que pocs li imaginaven. En el dia d'avui es vota la qüestió de confiança. Abans de quiratar la seva importància, una sola reflexió: ¿Es recorda quan es deia fa sis mesos que arribaria un moment en què el govern català tindria ferma base parlamentària mentre que Espanya no tindria govern i no tindria idees ni plans per fer front al moviment independentista? Aquell moment és aquest.

 

Superada la qüestió de confiança com és previsible que passi, Catalunya inicia la desconnexió d'Espanya. De fet, ja s'ha començat amb el primer projecte de llei de desconnexió, que anul·la el conjunt de les activitats penals del franquisme. El missatge que aquest projecte -que també sortirà aprovat en el seu moment i ja veurem amb quina vot del PSC, si a favor o en contra- envia a les autoritats de l'Estat, així com a la seva classe política, als intel·lectuals ia tothom consisteix en provar fefaentment que, per sortir del franquisme cal separar-se d'Espanya. No val la pena seguir discutint sobre si Espanya és només circumstancialment franquista o el franquisme és condició essencial de Espanya. Temps hi haurà der esbrinar-ho. De moment, trencar per fi amb el franquisme és trencar amb Espanya.

 

Hi havia poc dubte que la dreta segueix sent franquista, malgrat la seva desganat intent de dissimular-ho. Però tampoc l'havia sobre l'antifranquisme de l'esquerra. No obstant això, amb aquesta primera llei de desconnexió, és l'esquerra la que té ara que decantar-se. Deu ser cosa de veure què votarà el PSC quan el projecte estigui llest per aprovació. Pot votar que sí, que no o abstenir adduint, potser, que la llei excedeix les competències del Parlament. Però una abstenció equival a un "no", igual que una abstenció en la investidura a Espanya equival a un "sí". I aquesta mateixa situació es repetirà amb el PSOE en el cas que sigui necessari votar sobre aquesta llei de desconnexió al Parlament espanyol. El PSOE no pot votar que no. Però si vota que sí, serà com una esmena a la totalitat de la transició i a la seva aportació en ella.

 

La confiança de la Cambra obre l'últim tram del full de ruta i ho fa d'una manera demolidora. En declarar nul l'actuat pel franquisme, es qüestiona la transició mateixa i es deixa en l'aire la pròpia situació actual ja que la legitimitat de les institucions d'avui depèn del que es va a actuar llavors. En altres termes si el franquisme és nul, el Tribunal Constitucional actual és il·legítim i no té autoritat sobre el Parlament. Aquest deriva la seva de l'Estatut de Núria, de 1932, il·legalment derogat per un grup de colpistes. El passat no es pot modificar, per descomptat, però es pot reinterpretar i, en funció d'aquesta reinterpretació, s'actuarà posteriorment.

 

Amb la denúncia i anul·lació del franquisme -qüestió davant la qual els altres partits a Espanya no poden romandre indiferents- l'independentisme català adquireix una legitimitat d'origen que ningú pot negar. El que s'actuï després, durant el full de ruta, donarà la mesura de la legitimitat d'exercici. Al final d'aquest trajecte, d'aquí a menys d'un any, hi ha d'haver un referèndum vinculant. Si aquest referèndum és o no pactat amb l'Estat, depèn del mateix Estat. I que sigui o no pactat dependrà que després hi hagi una declaració unilateral d'independència o no.




Comentaris

envia el comentari