Si no hi ha cap entrebanc de darrera hora, Junts pel Sí (JxSí) i la CUP començaran la setmana vinent les negociacions del pressupost de la Generalitat del 2016. Serà un autèntic exercici d’equilibrisme per fer compatibles els criteris ideològics diferenciats dels diversos sectors que conformen JxSí -diferenciats però no antagònics-, amb el model social que representa la CUP. Els pressupostos són l’autèntica prova de foc de tot govern perquè representen molt més que l’articulació d’uns números freds que han de quadrar, sinó que són una declaració d’intencions política. Els pressupostos de tot govern marquen el tipus de política que es vol fer, les prioritats i el que no ho són tan.
Està clar que al bloc independentista no solament l’uneix la bandera del sobiranisme sinó que comparteix l’anàlisi de la situació social del país; per això, en el seu moment, van pactar un pla de mínims per fer-hi front. No és previsible que el fons de la qüestió allunyi JxSí i la CUP –ja veurem les formes. El que pot crear problemes -si els cupaires ho porten fins a les darreres conseqüències- és com fer front al deute de la Generalitat i com respondre a la càrrega financera. Aquí és on hi poden haver diferencies.
Aquesta negociació i les dificultats que vulgui posar el govern espanyol de torn amb el FLA, per exemple, serà la primera prova del vicepresident de la Generalitat, i responsable dels afers econòmics del govern, Oriol Junqueras. Ell té la responsabilitat de fer compatible el manteniment de la maquinària que ha de fer funcionar l’administració catalana (juristes, administratius, policies, metges, bombers…), amb el pla de xoc social promès i amb un equilibri de les finances públiques catalanes que doni confiança als mercats. Ningú dubta de l’habilitat del vicepresident Junqueras, demostrada en els debats parlamentaris i televisius, però caldrà que vagi més enllà i que convenci la CUP. Sobretot, perquè als cupaires, que no tenen la responsabilitat de tirar endavant el govern del país, els serà més fàcil defensar i mantenir les seves posicions ideològiques, tot apel·lant la consciència d’esquerres del vicepresident, que no pas a aquest que és de qui depèn la viabilitat econòmica del govern i del país.
