En safata

"A un pregoner no se li pot demanar que el discurs ens representi a tots. Un pregó ha de ser d'autor"

Voldria compartir algunes reflexions sobre l'episodi del pregó de la Mercè, sense voluntat d'allargar la polèmica però sí des de la necessitat d'endreçar els propis pensaments després d'uns dies d'una gran incomoditat personal.

 

Sobre qui decideix el pregoner. La tria del pregoner és una prerrogativa personal de l'alcalde de cada moment. Sincerament, no crec que Ada Colau triés Pérez Andújar per posar el dit a l'ull a l'independentisme, i no crec ni tan sols que en el moment de la tria fos conscient que un dia, en un o dos articles, el pregoner va insultar o ofendre els indepes amb comparacions odioses. Colau tria Pérez Andújar perquè creu que té l'alçada necessària per complir amb l'encàrrec i també –ja ens afaitem– perquè tant ell com la seva obra representen l'imaginari de l'espai polític dels comuns. És una tendència universal, aquesta de convidar pregoners de la teva corda, i no crec que es pugui exigir als alcaldes una investigació d'hemeroteca sobre els candidats a pregoner a veure a quin col·lectiu han pogut ofendre en els seus escrits. Colau tria, i quan esclata la polèmica adopta la postura més intel·ligent, que és evitar el xoc i pronunciar paraules de respecte cap a les crítiques i cap al pregó alternatiu en nom del pluralisme i la diversitat de la ciutat. Ella és la gran guanyadora de l'episodi del pregó, per golejada. Si, a sobre, l'any que ve té la vista de convidar un pregoner inequívocament independentista, aleshores la seva victòria serà humiliant i tot.

 

(Per cert, obro parèntesi. Colau tria perquè és l'alcaldessa; i l'alcaldessa és ella perquè, tot i tenir només 11 regidors de 41, és qui en va treure més a les eleccions; i resulta que segons la llei electoral és alcalde qui en treu més, de regidors, a no ser què hi hagi un pacte alternatiu amb majoria absoluta, cosa que a Barcelona no es dóna perquè cap suma coherent alternativa a Colau arriba als 21 vots necessaris; si als independentistes no els agrada que Colau sigui alcaldessa i triï pregoner, haver-se presentat junts i avui Colau seria com a molt cap de l'oposició; solució, aquesta de presentar-se junts, per cert, que no caduca i per tant també aplica per a les pròximes eleccions municipals. Menys plorar i més fer política. Tanco parèntesi).

 

Sobre el pregoner. No he llegit cap de les obres de Pérez Andújar però sí que més d'una vegada vaig seguir les seves recomanacions, anant a comprar els llibres dels que parlava al mític Saló de Lectura de l'Emili Manzano a BTV. La meva experiència personal amb ell és molt breu. Fa tres anys i escaig em va contactar perquè estava fent un reportatge per a la revista Tinta Libre "sobre els xarnegos", terme que ell mateix en el primer mail em deia que trobava obsolet però que constava textualment en l'encàrrec rebut de la revista. Imagino que em va contactar perquè en algun lloc jo havia explicat que tenia una àvia aragonesa i per la meva defensa del castellà com una llengua també nostra. Vam quedar, vam tenir una conversa agradable, va prendre notes, em va demanar el contacte d'en David Fernández per entrevistar-lo també, vaig fer de pont entre ells dos, i per cert després m'ha semblat entendre que de la seva passejada plegats pel Besòs amb motiu del reportatge n'ha sortit una bona amistat, cosa que celebro. Quan, més recentment, Pérez Andújar va escriure a El País un article sobre Omnium que em va semblar deplorable per desinformat i faltón, li vaig dirigir uns tuits cordialment enfadat dient-li que un cop llegit l'article em semblava que ell en sabia tant d'Omnium com jo de Sant Adrià, és a dir, ni puta idea. M'oferia també a explicar-li bé l'Omnium actual a canvi que ell m'expliqués bé Sant Adrià. Era un oferiment sincer però a ell li va sentar fatal i em va contestar amb un exabrupte. No hem tornat a parlar.

 

Què vull dir amb tot això? Doncs que la cosa humana és així de contradictòria. El paio que em captiva amb els llibres que recomana, que m'entrevista cordialment i que trena amistat amb algú que m'estimo com el David, és el mateix paio que em pot ofendre i ferir amb desqualificacions sobre la meva gent que considero injustes i gratuïtes, i que pot firmar un manifest de suport a una senyora (Marina Pibernat) que ens diu catalufos i es passa el dia insultant a les xarxes. Amb quin Pérez Andújar em quedo? Això és problema meu, però honestament crec que és un pregoner perfectament vàlid perquè –opino– només haurien d'estar excloses d'aquest rol ocasional les persones que atemptin contra els drets humans bàsics. I òbviament no és el cas.

 

Sobre el pregó. Va ser un bon exercici de nostàlgia. Va reproduir el seu món personal, la seva Barcelona, amb referents que en part comparteixo i en part no. Però és normal, a un pregoner no se li pot demanar que el discurs ens representi a tots. Un pregó ha de ser d'autor i no ha d'aspirar a representar res que no sigui el propi autor. En els engonals d'aquella Barcelona que Pérez Andújar enyora tant, per exemple, el meu germà hi va trobar la mort a base de punxades d'heroïna mentre per allà dalt es cuinava la gran traïció de la transició. Jo tendeixo a pensar que aquella època va ser una puta merda i recordar-la em posa trist, suposo que s'entén. En canvi ell la reivindica i en parla amb carinyo. Així és la vida.

 

Sobre la reacció. No és veritat que hi ha hagut una reacció independentista: n'hi ha hagut moltes. I la majoria, encara que els titulars ho han negligit, han estat de respecte a la tria del pregoner. Sí que és cert, però, que l'única reacció organitzada ha estat de signe contrari: el pregó alternatiu. No es pot negar que la pluja d'insults, mentides mediàtiques i manipulacions barroeres que està patint l'independentisme des de l'inici del procés ha aconseguit, cinc anys després, un dels seus objectius: generar ressentiment en la base social del moviment. Que aquest palpable i comprensible ressentiment s'acabaria manifestant d'alguna manera era cosa sabuda i només una qüestió de temps. Que ho hagi fet en resposta a Colau/Pérez Andújar en comptes d'en resposta a Fernández Díaz o Margallo em sembla una llàstima i un error. Però que la vàlvula d'escapament hagi estat una simple astracanada (abans que ningú s'ofengui, astracanada al DIEC: "peça teatral còmica caracteritzada per una acció desbaratada") crec que ens hauria de tranquil·litzar a tots: si aquesta és la fractura social catalana, escolti'm, al·leluia. Als promotors del pregó alternatiu, ara que legítimament ja s'han esbravat, només els preguntaria si creuen que aquest episodi ha sumat, o bé si pot haver tirat enrere gent de bona fe que potser s'ho mira tot des de la barrera però que també vota. Perquè si a molts independentistes la cosa ens ha posat al límit de la vergonya aliena, com ho poden haver vist altres sectors socials? En tinc prou si els promotors es fan aquesta pregunta i si, per respondre-la, tenen en compte que l'estat pot guanyar de moltes maneres incloent-hi la força, però l'independentisme només pot guanyar d'una manera, que és convencent gent. Cosa que obliga sempre, sempre, sempre, a fer-se-la, la pregunta: això que vaig a fer, segur que suma? 

 

Sobre la manipulació. Poca cosa a dir que no haguem constatat mil vegades. Una de les coses que posa més nerviós l'unionisme, el d'aquí i el d'allà, són les formes impecables del moviment sobiranista. Això els desespera tant que quan detecten una relliscada, per petita que sigui, s'hi abraonen, magnificant-la i deformant-la a través dels potents altaveus que controlen. L'episodi del pregó no ha estat l'excepció. Han ensumat sang i s'hi han llançat sense escrúpols as usual. Cal ser molt miserable per dir algunes de les mentides i paral·lelismes que s'han escrit aquests dies, però no puc deixar de pensar que de vegades dins de l'independentisme hi ha qui serveix en safata l'assistència per a que alguns rematin a porta buida i, si cal, amb la mà. Com dèiem la setmana passada, en aquesta batalla política hi ha un dels bàndols que no té manies.




Comentaris

envia el comentari