Pluja d’idees

"A hores d’ara, potser se n’està fent un gra massa amb l’empatx d’idees que, sovint en forma de sigles monosil·làbiques, plouen sobre l’abnegada i patriòtica població indefensa"

Ja fa una bona colla d’anys que va introduir-se aquí, per als treballs en grup o en equip, tant se val si de caràcter polític, empresarial, cultural o de qualsevol altra mena, allò que comunament s’anomena pluja d’idees, en anglès brainstorming, consistent en el fet que una sèrie de gent es reuneix al voltant d’una taula, durant una bona estona, i aporta idees per a desenvolupar, en relació a un tema concret. Lògicament, l’espontaneïtat, nombre i diversitat de les aportacions fetes comporta que no totes tinguin la mateixa transcendència ni valor. Enmig de moltes invencions o ocurrències produïdes, sempre, però, n’apareixen d’interessants, que, més endavant, són matisades i enriquides per altres propostes. La pluralitat de persones participants en aquesta experiència de treball en grup fa que, en ocasions, hi apareguin suggeriments o pensades totalment fora de lloc o força sorprenents, cosa que explica que, en certs ambients, hi hagi qui prefereixi anomenar el mètode xàfec de parides, en comptes de pluja d’idees.

 

Allò que ja es coneix com a procés, fa un cert temps també que sembla alimentar-se del procediment col·lectiu de la pluja d’idees. Així, en el discurs independentista actual, hi ha qui parla de referèndum, qui prefereix dir-ne consulta, com l’activitat professional de metges i advocats, i qui, fins i tot, es treu de la mànega un insòlit procés participatiu per tal d’anomenar d’alguna manera allò que va ocórrer a Catalunya el 9 de novembre, entre les 9h del dematí i les 20h del vespre. El dret a decidir conviu amb el dret a l’autodeterminació, mentre que el carrincló, imprecís i temorós estat propi sembla haver deixat pas, finalment, a la independència, sense embuts.  El problema no és sols de paraules, sinó que, en realitat, rere cada mot hi ha una estratègia política i uns objectius finals diferents, però, a casa nostra, tot fa la bullida a la mateixa olla. Una situació com aquesta provoca un cert desconcert i desorientació a la societat catalana, tant entre els partidaris de la causa com entre els contraris, però no produeix un efecte gaire distint davant la comunitat internacional. Com diria el Pep de cal Molones, potser massa fato per a una sola cassola...

 

Al costat del que podríem anomenar glossari processista, sobre el qual, per cert ja n’escriví un llibre precís i divertit Pau Vidal (Manual del procés. Vocabulari imprescindible de combat), hi ha també el mètode, és a dir, allò conegut com a full de ruta. Des del punt de vista lingüístic, el millor del full esmentat és que ningú no en diu fulla i, per tant, el barbarisme de gènere queda evitat. Però no així les interpretacions individuals, les propostes personals, que en fan alguns dels cappares de la pàtria. A hores d’ara, potser se n’està fent un gra massa amb l’empatx d’idees que, sovint en forma de sigles monosil·làbiques, plouen sobre l’abnegada i patriòtica població indefensa: RUI, DUI, FUI, Referèndum unilateral, Referèndum pactat, eleccions constituents abans, eleccions constituents després, desconnexió, transitorietat, etc. No és gens estrany que, sota aquest xàfec intens, els catalans partidaris de la independència no reculin en el nombre, ni dubtin de les seves conviccions, però sí que demanin una mena d’alto el foc terminològic, un xic més de precisió entenedora i, posats a dir, que no és imprescindible que tothom dels de dalt hi digui la seva, amb una nova proposta, brillant o no, però que contribueix més a dibuixar un panorama de confusió que no pas a definir un espai de claredat. Que surti un president dient que un referèndum unilateral no és pot descartar, que potser sí, doncs, i al cap d’uns segons repiqui un ex-president afirmant tot el contrari, no sembla ser una contribució memorable a la claredat expositiva i socialment il·lusionant. No podem anar canviant a cada moment la ruta traçada, ni permetre’ns el luxe d’introduir elements de confusió en un camí on no tot serà bufar i fer ampolles. El poble ja fa el que ha de fer. Ara cal que els polítics i els governants facin la seva feina, que, a més de governar, consisteix a donar credibilitat, rigor i prestigi a un horitzó que no podem anar empenyent cap a la llunyania, a cops d’una pluja d’idees innecessària i contraproduent, en aquestes alçades de la història.




Comentaris

envia el comentari