Quedar bé

"Ens agrada guanyar els partits amb les dues mans lligades a l'esquena. El món ens mira i tal, i aquí del que es tracta és de quedar bé"

Per motius de feina comparteixo vint minuts de taxi amb en David Carabén de Mishima. Parlem del Barça, de la psicologia col·lectiva dels culers. Aquesta cosa de quasi sentir-nos més a gust perdent però havent admirat el món amb el nostre joc, que no guanyant gràcies a un penal injust. A mi em passa, ho reconec: si l'àrbitre s'ha equivocat a favor nostre no me'n vaig del tot tranquil al llit, em queda un regustet amarg. "Històricament tenim una debilitat pels perdedors amb causa justa", em diu en David. "Per això després que Hongria perd el Mundial del 54 contra Alemanya el Barça fitxa hongaresos, i després que Holanda perd el Mundial del 74 amb Alemanya el Barça fitxa holandesos". Efectivament, tant Hongria com Holanda havien admirat el món. Però havien perdut.

 

És una patologia molt catalana, aquesta. Ja ens ho va dir Miguel de Unamuno fa un segle:  "Levantinos, os pierde la estética". No n'hi ha prou de guanyar, ho hem de fer jugant net i jugant bé i, si pot ser, amb l'àrbitre en contra, que així, a més, té èpica. I de tant fixar-nos en el com de vegades ens oblidem del què. Val per al futbol i també per a la política: només cal veure com ens agradem cada 11 de setembre i com sembla que ens hi juguem la vida en batre tots els rècords històrics de civisme dels moviments d'emancipació nacional. Sembla que aconseguir la independència jugant brut seria un deshonor molt gran, quasi que no la voldríem, ens faria com angunieta.

 

On és la frontera entre el joc net i el lliri a la mà? Ai. Millor no contestar. Durant la campanya del 27S, el col·lectiu d'advocats Drets va publicar un estudi sobre el pluralisme informatiu als mitjans de comunicació estatals que deixa ben clar que als mesetarios, si alguna cosa els perd, no és precisament l'estètica. Quan hi ha un partit van a guanyar-lo i punt, i si per fer-ho s'han de saltar les normes i la bona educació, se les salten. Recomano la lectura de l'informe en qüestió, estudia el tractament del procés en els mitjans públics i privats. Els mesos anteriors a les plebiscitàries el silenciament del punt de vista independentista va ser absolut, escandalós, obscè, aliè a qualsevol mena de criteri professional. Els catalans que s'informen a través d'aquests canals no van poder ni tan sols escoltar l'argumentari del Sí. No és adulterar unes eleccions, això? En canvi, oh sorpresa, l'estudi demostra amb dades que durant el mateix període els mitjans públics catalans van voler admirar el món amb el seu joc: equilibri quasi perfecte en la presència de polítics i tertulians del Sí i del No.

 

Tots sabem què va passar el 27S: van faltar dos puntets per a la majoria absoluta en vots. Només dos puntets. I la mateixa nit, sense esperar ni 24 hores ni que fos per vergonya torera, els mateixos que havien silenciat per decret l'independentisme van engegar, amb un cinisme infinit, el discurs del "se siente, no hi ha majoria en vots". No tenen manies. Si han de construir proves falses contra els polítics independentistes ho fan, si han d'esborrar l'independentisme dels media ho fan, si t'han de relacionar amb el terrorisme islamista ho fan, i si han de contractar hackers internacionals per fer un atac massiu al sistema informàtic de la Generalitat abans del 9-N, també ho fan (llegiu el llibre d'en Pere Martí sobre el 9N, llegiu). Volen guanyar i els importa un rave passar a la història del jogo bonito.

 

Mentrestant, nosaltres aquí acomplexats perquè diuen que diuen que un dia en una tertúlia de TV3 només hi havia tertulians del Sí. Efectivament, senyora, vostè mateixa ho ha dit: això va passar un dia, perquè la resta de dies hi ha majoria del No. Pensi que els levantinos, senyora, som així. Ens agrada guanyar els partits amb les dues mans lligades a l'esquena. El món ens mira i tal, i aquí del que es tracta és de quedar bé.




Comentaris

envia el comentari