Orgullós d'aquesta gent

"Al meu entendre, en comptes d’anar repetint que la independència és a un pas, a tocar, pràcticament feta, el que cal és dir les coses tal com són"

Ser entre la gent que es manifesta amb motiu l’Onze de Setembre resulta sempre reconfortant. En aquests cinc últims anys he tingut temps per observar amb detall. No és sols la incomptable quantitat de persones, el mar de gent que s’aplega mogut per un anhel comú. També m’encanta l’heterogeneïtat que hi ha. Hi ha gent de tota de tota condició -rics, pobres, del mig-, de qualsevol edat, amb diferents idees i maneres de veure el món. Matrimonis amb nens, avis que amb prou feines poden caminar, colles de joves... tots, absolutament tots, immersos en un clima de reivindicació festiva, exigent però amable, de completa i exemplar civilitat...

 

Ni un sol incident, ni un sol brot de violència a desgrat dels centenars de milers de persones mobilitzades, tot al contrari. ‘La revolució dels somriures’, quin nom més ben trobat!

 

Deia que aquestes manifestacions em reconforten. Em reconforten davant la intransigència i l’agressivitat dels poders de l’Estat. Però també davant la miopia partidista, la manca de solidesa i les poques idees dels nostres dirigents polítics. El lamentable acte de Sant Boi de divendres 9, nominalment per commemorar els 40 anys de la històrica manifestació de l’Onze de Setembre de 1976, és un exemple, un més, de les carències dels nostres polítics. Que un soci del govern (ERC) i l’aliat parlamentari -teòric- d’aquest Govern (la CUP) muntin un acte amb l’oposició (Podem) pot semblar normal a Catalunya, però enlloc més del món. Que, per adobar-ho, s’utilitzi per aquesta convocatòria excloent la convocatòria unitària, transversal, d’aquell 1976 i la figura de Jordi Carbonell és de traca.

 

La gent, la gent que és tossuda, que defensa el seu país serenament però sense recular, és un orgull per a aquest país. És el millor actiu que tenim, el millor també d’això que se n’ha dit ‘el procés’. Els nostres representants polítics no estan, decididament, a l’altura necessària. Què hi farem. No perdem l’esperança que tots –perquè les mancances són compartides, no d’aquells o aquells altres en exclusiva- millorin i s’acostin a l’altura que exigeixen les circumstàncies.

 

Però no ens desanimem. Pensem-ho així: molt pitjor -definitiu- seria que succeís a l’inrevés, o sigui, que qui no estigués a l’altura fos la gent, els ciutadans. Sense bons polítics no es pot guanyar la independència, però infinitament més complicat és -i esdevindria ridícul- provar-ho sense la gent.

 

El gran objectiu, el que hem de fer, al meu entendre, la gran prioritat enllà de les discussions sovint embullades, continua sent sumar, sumar i sumar. Només així tindrem la possibilitat de guanyar.

 

Al meu entendre, en comptes d’anar repetint que la independència és a un pas, a tocar, pràcticament feta, el que cal és dir les coses tal com són. Amb realisme i maduresa. I sobretot abocar tots els esforços i tots els talents a convèncer més ciutadans que el projecte d’un país normal val la pena. Dissoldre temors, generar complicitats, un esforç al qual em temo que discussions com els que s’han generat sobre la RUI, el DUI o la unilateralitat no ajuden, al contrari.

 

Perquè no som prous. El 47,8% de les eleccions del 27-S de 2015 no és suficient. El 50 per cent justet de les enquestes no és suficient. Ni tampoc els 62 diputats sotmesos a d’altres 10 excessivament aficionats al boicot i al xantatge polític.




Comentaris

envia el comentari