Sense referèndum ho tenen magre

"Espanya, però, no dialoga mai, perquè el diàleg, el pacte, l’acord entre oponents, en la seva cultura, és percebut com una rendició en tota regla"

La política espanyola està atrapada en un atzucac que, com més mesos passen, més posa en relleu els extrems a què pot arribar la manca de cultura de pacte. És una qüestió que té mala peça al teler, perquè per entendre que no són les victòries militars, ni les amenaces, ni els exabruptes el que ha fet avançar la humanitat, sinó el raonament, cal tenir capacitat de diàleg. Especialment de diàleg entre oponents. Espanya, però, no dialoga mai, perquè el diàleg, el pacte, l’acord entre oponents, en la seva cultura, és percebut com una rendició en tota regla, i això no s’ho pot permetre mai una cultura conqueridora, coercitiva i subjugadora com aquella.

 

De pactar entre iguals –PP i Ciudadanos–, sí que en saben, però la idea d’un pacte PP-PSOE els esgarrifa, cosa que costa d’entendre, perquè, ben mirat, llevat d’algunes qüestions puntuals, tots dos partits tenen moltíssimes coses en comú. D’entrada, afirmar que el PSOE és un partit d’esquerres resulta tan hilarant com ho seria que algú digués que la CUP és un partit de dretes. Però tots els productes necessiten una etiqueta que els identifiqui, i el PSOE també, és clar. Que sigui certa ja és una altra cosa. Sigui com vulgui, això és superflu comparat amb l’atzucac a què ens referíem. I és que, acostumats com estaven al bipartidisme –avui governes tu, demà governo jo–, de sobte s’han trobat que els números no quadren. I tot, ves per on, per culpa de Catalunya!

 

En la història política espanyola no hi ha només manca de cultura de pacte, també hi ha tradició de no reconèixer l’existència nacional de Catalunya. Catalunya, fins no fa gaire, era únicament un grapat de vots que, en cas que no hi hagués majoria absoluta de PP o PSOE al Congrés de Madrid, resolien tots els problemes aritmètics a canvi d’alguna engruna. Ara les coses han fet un tomb espectacular i aquelles maniobres ja no són res més que contes a la vora del foc. Ara, a Catalunya, hi ha un govern independentista, i hi ha també una majoria independentista al Parlament. I això ho capgira tot. Absolutament tot, ja que el PP i Ciudadanos no sumen, i tampoc no ho fan PSOE i Podemos.

 

Per poder governar l’Estat espanyol, els polítics d’aquell país necessiten Catalunya. Però per obtenir els vots de Catalunya han d’acceptar la celebració d’un referèndum d’independència, i això els fa més pànic que l’arrencada d’un queixal en viu. De fet, topa frontalment amb la seva naturalesa dominadora, perquè implica moltes altres coses. Encara bo, si només fos el referèndum. Hi ha, a més, dues qüestions que en fan impossible l’acceptació: una és que les possibilitats espanyoles de perdre’l són immenses; i l’altra és que la celebració d’un referèndum, independentment de quin en fos el resultat, significaria reconèixer de manera irreversible que Catalunya és una nació d’Europa amb dret a decidir per si mateixa. I no cal dir que aquest reconeixement tindria conseqüències immediates en les relacions entre ambdós països i en el marc internacional.

 

La pregunta, doncs, és: com pensen sortir de l’atzucac? On pensen arribar amb pronunciaments com aquest del PSOE, que diu: “No pactarem amb els independentistes catalans”? Com s’ho faran, en definitiva, ignorant Catalunya? Una solució seria anar celebrant eleccions indefinidament. Al PP ja li va bé això de ser “govern en funcions”, perquè li permet romandre en el poder sense haver de sotmetre’s als controls parlamentaris. Però el ridícul davant del món, que ja és gegantí, esdevindria pur esperpent. Veurem com se’n surten. De moment, la vida els està ensenyant que la política no pot ser judicialitzada, que la política no es fa als tribunals, la política es fa als parlaments arribant a acords amb els contraris cada cop que els resultats d’unes eleccions no són favorables. I un altre ensenyament que els està fent la vida és que per més que vulguin ignorar Catalunya, per més que vulguin empobrir-la, escarnir-la, menystenir-la, Catalunya seguirà essent Catalunya, i no renunciarà, s’hi posin com s’hi posin, al seu dret a ser un Estat independent. La vida els està ensenyant tot això, una altra cosa és que ho vulguin aprendre.




Comentaris

envia el comentari