Vells dimonis

"Els que parlen de tripartit autonòmic estan analitzant la realitat amb un motlle antic"

No es pot negar que la d'enguany és una Diada diferent. La galeria fotogràfica històrica la posarà dins de la seqüència de performances massives iniciades al 2013 amb la Via catalana, però és diferent. I no per l'absurd debat sobre si serem més o menys (els que branden satisfets el 25% d'inscripcions –ja veurem si d'assistents– menys són incapaços d'omplir ni la Plaça Catalunya cada vegada que s'ho proposen), sinó per altres motius més de fons.

 

Primer, perquè és la primera de les Diades massives en què la relació de forces del carrer té correspondència al Parlament i al Govern. Era una anomalia molt gran que el mateix país que batia rècords mundials en les mobilitzacions i contestava Sí en totes les enquestes tingués només 23 diputats de 135 escollits amb un mandat per la independència. El 27S ho va arreglar i això té conseqüències: molts dels que sortirem demà al carrer, la gran majoria m'atreviria a assegurar, considerem que ara la pilota està sobre la teulada de les institucions. Psicològicament la cosa canvia molt: hi serem sempre que faci falta, però la gent del carrer ja no ens sentim amb el pes absolut de la responsabilitat del procés, i esperem dels nostres representants coses que abans no els podíem exigir simplement perquè no en tenien el mandat. Ha arribat l'hora que passin coses de dalt a baix, també.

 

Segon, perquè la traducció políticoelectoral de les mobilitzacions dels darrers anys ha tingut un efecte inesperat a Espanya. Ningú no calculava que això pogués passar, però l'independentisme ha bloquejat el sistema polític espanyol, incapaç de formar govern perquè el canvi de paradigma del catalanisme fa impossibles els pactes de sempre. Hauran de tornar a votar tantes vegades com calgui fins que l'aritmètica ofereixi una suma de 176 escons que sigui, alhora, políticament coherent i no necessiti el vot dels partits catalans. Per primera vegada des de 2012, doncs, sortim al carrer contra un estat a la ratlla del col·lapse polític.

 

I tercer, perquè hi ha un dels partits clau de la majoria independentista que està passant un molt mal moment i se sent tremendament insegur. En poc més de vuit mesos, Convergència ha perdut traumàticament el seu principal actiu, Artur Mas, s'ha vist obligada a ocupar els escons del Grup Mixt al Congrés dels Diputats (cop polític i, sobretot, cop econòmic molt fort), i es troba sense nom (sense nom!) després d'haver-se ficat innecessàriament en un jardí que ja tenien ocupat els escindits d'Unió Democràtica. La inseguretat ha ressuscitat alguns dels vells dimonis de la formació, i mentre una part del seu entorn es pregunta de moment en veu baixa si tot això del procés no ha estat un gran error, la portaveu del partit i articulistes propers ja han verbalitzat la paraula fetitxe: tripartit. La tesi fa, més o menys, així: aquests d'Esquerra ens fotran, ens han fet arribar fins aquí i així que puguin pactaran amb la CUP i els comuns i ens deixaran tirats a canvi d'un govern d'esquerres, però autonòmic.

 

Cal reconèixer que actes com el d'ahir a Sant Boi no ajuden gens a desmentir aquest relat, però crec que els que parlen de tripartit autonòmic estan analitzant la realitat amb un motlle antic. La base social mobilitzada del milió i mig no només talla la retirada de Convergència, sinó qualsevol altra hipotètica marxa enrere, també la d'ERC: el que ha passat en aquest país els darrers cinc anys ho ha transformat tot, i el primer que faci un moviment estrany que la citada base social interpreti com un pas enrere, serà colgat per una marea de vots a favor del que s'hagi mantingut fidel als compromisos. Per dir-ho encara més clar: pensar que els votants d'Esquerra prefereixen Albano Dante Fachin que no Carles Puigdemont és no haver entès res. Ens veiem demà al carrer. Bona Diada.