Dilemes d’independentista

"Encara no hem completat el vertiginós salt que suposa deixar de somiar en la independència i passar a fer-la real"

No tinc cap dubte que, a Catalunya, li convé la independència. Tant des del punt de vista polític com des del punt de vista social i econòmic. De totes maneres, aquesta convicció –que podria argumentar llargament– no evita que em plantegi alguns dilemes sobre com arribar-hi. N’hi ha dos de principals. El primer és entre la independència com més ràpida o com més majoritària millor. El segon, entre la priorització d’una independència de dret i una de fet. En tots dos casos, em decanto per les segones opcions.

 

Amb les regles pròpies de la democràcia, n’hi ha prou amb un 50,1% de sufragis favorables perquè la independència sigui legítima. Tanmateix, aquest principi només se sosté en un procés acceptat per les parts. És raonable descartar que aquest pugui ser el nostre cas. La independència de Catalunya no serà pactada sinó amb l’hostilitat de les institucions espanyoles. Per això, més enllà de la legitimitat democràtica, és molt convenient una majoria àmplia de suport a la creació de l’estat propi. Només així es podran resistir els embats contra la viabilitat del projecte. Cal un gruix social robust.

 

Per això, a alguns ens sorprèn que els partits sobiranistes hagin renunciat a eixamplar la majoria pro independència. Els debats i les trifulques internes se centren en procediments i ritmes, però es despisten a l’hora d’anar a les qüestions que podrien atreure aquest necessari aval addicional i que, al meu entendre, es concreten en dos exercicis bàsics: visualitzar les potencialitats d’una Catalunya independent i persuadir que Espanya no és reformable, ni per part dels teòricament més ben intencionats.

 

Entre ser més ràpids i ser més majoritaris, crec que la factibilitat del procés només la dóna la segona. Passa el mateix amb l’altre dilema: independència de dret o de fet.

 

És evident que caldrà una independència de dret, que sigui reconeguda, que ens permeti participar en els organismes internacionals i seure a les institucions de la Unió Europea. Tanmateix, aquest acte jurídic pot ser, per si sol, del tot insuficient. I em temo que hem posat massa confiança en el disseny d’uns procediments legals impecables. Malauradament, en un context de combat contra la independència per part de les autoritats espanyoles, l’aprovació d’una constitució o d’unes lleis de transició no li atorgaran automàticament a la Generalitat el poder efectiu sobre l’energia, el sistema financer, les forces de seguretat, l’agència tributària, les duanes, els aeroports, els embassaments de l’Ebre, els operadors de telecomunicacions... és a dir, sobre un munt d’estructures que són imprescindibles per al funcionament d’una societat i la seva economia.

 

En aquest joc, no n’hi haurà prou amb bones voluntats. Caldrà haver desenvolupat unes capacitats i unes complicitats que, novament, aguantin quan sigui el moment. Em temo que, avui per avui, tampoc no les tenim malgrat que la Generalitat, tant en aquesta com en la passada legislatura, hi hagi començat a treballar. No és una tasca que pugui culminar-se sense molts esforços, una gran imaginació i un temps mínim imprescindible, que no és de mesos sinó d’anys. Per això, refiar-nos exclusivament de la determinació i l’assumpció d’un risc personal per part dels diputats independentistes a l’hora d’aprovar lleis i declaracions no ens resoldrà la qüestió principal: la solidesa operativa de les seves decisions.

 

De vegades, tinc la sensació que encara no hem completat el vertiginós salt que suposa deixar de somiar en la independència i passar a fer-la real. Les eines i els temps, en una i altra situació, són diferents, molt diferents, i potser no tothom se n’ha adonat.




Comentaris

envia el comentari