Els homes dolents col·laboren amb la policia, elles no tornen enrere

"Fa més de tres-cents dies que sabem que la presidència d’un govern no serveix a la ciutadania de res"

L’estiu ja ho té, això: de sobte una tarda o un capvespre qualsevol fas un remember inesperat i en treus la part més bona. Revius alguna cosa del passat, part de la sensació que et va produir llavors, però ara pots copsar tot allò que fa anys no havies copsat, tot allò que fa anys no havies entès com ara

 

S’acaba. S’acaba l’estiu i ho engeguem tot un altre cop: el curs, la domesticitat, els projectes d’empresa, els projectes institucionals. Repassarem quatre coses en tot i anirem endavant. Dels remember, però, potser en podem treure alguna cosa de cara a aquest tornar a engegar.

 

La política del poder també ha fet vacances i torna a engegar, així que miro de fer repàs del panorama, a veure què tenim: 

- Un estat espanyol sense president. 

- Un parlament català que s’aturarà i farà una “qüestió de confiança” a un senyor: el president.  

- Un estat a França que diu a les dones com poden anar vestides i com no.

- Un senyor a Turquia que ha muntat un escenari fiable i que va fent amb el vist i plau de molts cap d’estat. 

- Un cop d’estat encobert al Brasil. 

 

I moltes, moltes coses més que ens parlen un i un altre cop de les institucions polítiques i del sentit d’allò que molts han acabat per normalitzar com a “polític”

 

Un dels meus remember  ha estat Thelma i Louise. Sí: un capvespre d’aquest estiu vam engegar la televisió i tot just començava la pel·lícula. Poca broma, que fa vint-i-cinc anys que es va estrenar, la pel·lícula! Fa vint-i-cinc anys, però, no vaig copsar el retrat de la política masculina, de la política del poder que fa la pel·lícula. Tampoc vaig copsar exactament per què elles decidien no tornar enrere i anar cap endavant, a un aparent buit que, de fet, estava ple de sentit polític. 

 

Enrere, a la pel·lícula, només hi ha la política masculina: la del poder d’un marit que maltracta però que col·labora amb la policia, la d’un amant que roba a Thelma però que també col·labora amb la policia, la d’un assetjador sexual de carretera que es converteix, davant la justícia, en una víctima de les dues dones, la d’un violador en el passat que mai va anar a la presó i la d’una policia que desplega desenes d’agents per a reduir a les dues dones. 

 

Thelma i Louise saben que anar enrere és haver de viure entre el violador, el lladre, el maltractador i acomplint condemna, a més. En el seu camí, però, Louise ha defensat a Thelma d’un violador, s’han tret de sobre als homes dolents i han teixit una relació que fa el món millor perquè l’omple de sentit humà

 

Diu Luisa Muraro, en el seu darrer llibre “Contra l’úter en lloguer” que “la política és aquella realitat de naturalesa relacional que ens lliga als altres, a les altres i per la qual hem de raonar conjuntament”. Queda clar, però, que aquesta no és la política dels homes de la pel·lícula. Tampoc és la política del recompte que he fet ràpidament uns paràgrafs a dalt sobre el nostre panorama. A la vida real fa més de tres-cents dies que sabem que la presidència d’un govern no serveix a la ciutadania de res i que, ans al contrari, l’afany d’un senyor per la presidència amenaça a la ciutadania amb els seus drets més bàsics, com els de la pensió.

 

Queda clar, a la vida real, que el somni de milers de persones sobre la independència a Catalunya queda tocat cada cop que algun senyor se sent ferit en el seu honor: no oblidem que l’actual president de la Generalitat ─el que ha demanat al Parlament que li reconegui explícitament confiança─ no va ser escollit per la ciutadania i que ocupa el càrrec de president perquè ja un altre senyor es va veure ferit en el seu honor i va estirar la corda a l’hora d’haver de deixar anar el poder. Dins la nostra vida real els cap d’estat poden fer servir l’estat per a retallar les llibertats més bàsiques i suspendre la vida de milers de persones: també poden fer-les desaparèixer o matar-les.

 

A mi em desencisa veure que tot això s’ha tornat normal i inqüestionable. Em sorprèn que es doni per descomptat que s’ha de creure en la política de governs i es converteixi alhora a la ciutadania en espectadora de processos pels quals es posa l’aparell estatal al servei de l’ego d’un senyor. Em pregunto com és que el fet que un estat decideixi si una dona pot portar burkini o no sigui acceptat com un tema de seguretat i no identificat com una qüestió absolutament patriarcal. Em fa patir veure que la justícia actua a partir de discursos masculins dubtosos i m’al·lucina veure que les institucions públiques, aparentment “sobiranes del poble”, anomenen càrrecs funcionarials i polítics a cops d’acords individuals sense que es qüestioni públicament amb quins diners i per què. 

 

Que tot això sigui normal i natural fa pena. Fa pena perquè vol dir que hi ha molta gent que pensa que només n’hi ha una, de política: la del poder i les institucions, la dels estats que, ho sabem, van fer els senyors, han conduit els senyors i han ensenyat els senyors a algunes senyores a fer funcionar. 

 

Però no n’hi ha només una, de política. Anem endavant, com Thelma i Louise: omplim de sentit humà cada cop més realitat, tot feminitzant el món.




Comentaris

envia el comentari