El dilema irresoluble del PSOE i el nou paradigma polític

"Podemos és a l’esquerra el substitut antisistema que Ciutadans (l’Ibex, que diu Rufián) no pot ser en la dreta"

Les crítiques que fins i tot dins del seu partit està rebent Pedro Sánchez per l’ entossudida negativa a facilitar la investidura de Rajoy sols tenen sentit perquè no és factible qualsevol alternativa a donar la presidència al PP i d’alguna manera hem de sortir de l’atzucac. Per la resta, però, no s’ha d’obviar la difícil papereta d’un socialista recolzant un President de Govern del PP mentre tingui a la seva esquerra un tan consistent grup parlamentari de comunistes i altres, disposats a retreure-li tota la legislatura.

 

Molts socialistes, sobre tot el que ja sols ho són en aparença, voldrien que el “sistema” tingués estabilitat; els negocis rutllarien sense espantades i els seus interessos particulars, tan semblants als que puguin tenir molts conservadors, no en patirien sotragades. Deixant aquest no menor assumpte a banda, la decisió també transita sobre la visualització del titular del poder dins del PSOE i de la resta de partits, és a dir, els interessos d’uns i altres en el “sistema”, més petit però potser no menys important, que constitueix la política. I aquí s’han de tenir en compte no sols els interessos de cada partit en sobreviure, ans també els dels seus representants més visibles, que volen continuar essent-hi. La cadira individual compta molt.

 

Però quin és el problema en aquests plantejaments, siguin fets en clau personal, en clau de partit, o en clau d’estructura econòmica i fins i tot de credibilitat democràtica? Doncs que el paisatge s’ha transformat de manera radical: no és que el bipartidisme hagi de morir (com auguraven molts), és que en el bipartidisme que es perfila un dels actors ja no serà dels de sempre. El que hem vist en les darreres conteses electorals és una pugna entre el PP i C’s i el PSOE i Podemos per decidir qui dels dos es queda. Però a una banda i altra ha d’existir una contradicció: un partit del sistema contra un partit que no ho sigui; és a dir, que tampoc és cert això que es deia de què C’s substituiria el PP mentre Podemos ho faria amb el PSOE. En un cantó de la polaritat s’ha de col·locar un partit del sistema; en l’altre, un del suposadament “antisistema”, i el que està per veure és qui guanya, si PP o PSOE, i per això la pugna entre Rajoy i Sánchez, una pugna en què només un sobreviurà.

 

En la banda conservadora, està guanyant el PP, per això Ciutadans evita a la desesperada, amb una alternança pactista patètica que li resta credibilitat, que hi hagi terceres eleccions; sap que hi tornaria a perdre representació. En la banda socialista, la batalla semblar no estar decidida, però mentre Podemos tingui tants diputats, el PSOE té poca capacitat de moviment: si pacta, perquè li retrauran, de la mateixa manera que li retreuen no fer-ho. Si atenem al que està passant a Europa, crec que al final en l’esquerra el titular de l’oposició serà Podemos.

 

Perquè la davallada de Ciutadans és estructural, però la de Podemos és circumstancial. Entre el PSOE i el PP, com bé ha dit Ciutadans, no hi ha grans diferències. De fet tampoc amb Ciutadans, que sols és distingible de manera folklòrica en la seva mania originària amb el català. En el fons, de cara a la gent, el vot per un o altre és sols emocional, podrien ser tots tres en el mateix paquet, el que passa és que no es poden veure. L’únic que aporta alguna idea nova (no dic que viable, no dic que convenient, potser  ni tant sols creïble) és Podemos. Podemos és a l’esquerra el substitut antisistema que Ciutadans (l’Ibex, que diu Rufián) no pot ser en la dreta. Total: “Per què votar els taronja si puc votar els blaus?” O “Per què votar els vermells si puc demanar-me els morats?”




Comentaris

envia el comentari