El laberint espanyol

Fins que no s’assumeixi amb normalitat la diversitat, Espanya continuarà sent això: un laberint sense sortida, una anomalia política, una paret d'un sol color"

Ja fa una colla d’anys que Gerald Brenan va escriure un llibre amb el títol que jo ara li he manllevat per a l’article. La constel·lació de forces polítiques existent al congrés de diputats pot fer l’efecte d’això, de laberint del qual no és gens fàcil sortir-ne. En realitat, però, no és només l’expressió de la transformació profunda del bipartidisme d’aquests darrers quaranta anys, ara adoptant la forma de quatre forces estatals que, això no obstant, és possible que no guanyin eleccions en segons quins territoris de la perifèria plurinacional, sinó que algun d’ells ni hi obtingui representació o bé que quedi relegat als darrers llocs de les preferències de l’electorat. També és, sobretot, la manifestació en sigles del caràcter plurinacional de l’estat espanyol, pluralitat a la qual tanquen voluntàriament els ulls tres de les quatre grans forces, amb un gest infantil d’immaduresa política, pensant així que, ulls clucs, la realitat deixa d’existir.

 

 

Precisament, en la primera part del debat diguem-ne d’investidura, allò que més suscità l’aplaudiment de la penya nacionalista, majoritària al congrés, fou les referències a la unitat d’Espanya, la defensa patriòtica de l’uniformisme per part de Rajoy (“El Alcázar no se rinde”) i l’apel·lació no verbalitzada a l‘apòstol (“Santiago y cierra España!”) i au: feina feta no té destorb. El pinyol de l’arenga del candidat, a les 17:14h -gràcies per recordar-nos-ho, tot un detall- el dedicà a Catalunya o, per a ser més exactes, contra les aspiracions de Catalunya. Més de deu minuts contrastant amb els menys de dos minuts d’esment de la corrupció i el silenci sobre el futur del fons de pensions, els nivells paorosos d’atur entre els joves i l’empobriment evident de les capes mitjanes de la societat que són, aquestes sí, les coses que de debò preocupen a la gent. Tingué la gosadia de referir-se a l’independentisme d’”unos pocos”, amagant que, de fet, els qui són “unos pocos”  a Catalunya són ells, ja que hi són la penúltima força i tres de cada quatre diputats escollits a Catalunya van votar en contra de la seva investidura.

 

 

Sorprenen moltes coses, francament, en aquest laberint, començant per la manca de diàleg, l’absència d’espais comuns d’entesa i, lògicament, la inexistència d’una cultura de governs de coalició. Rajoy s’atrinxerà abans en la seva torre d’ivori, com ho ha fet ara llevat del seu acord fugaç amb C’s, sense parlar amb ningú. Deu esperar, doncs, que sense oferir cap al·licient per a una pacte, els altres hi acudiran a carrera feta. No parla ni ofereix negociar res als socialistes, però encara menys amb tots els altres. Al seu torn, el PSOE no bada boca pel que fa a Podemos i les diverses confluències, com tampoc amb altres forces nacionals de Catalunya i el País Valencià, així com del País Basc, esgarrifat davant la possibilitat que, cas de fer-ho, siguin considerats uns mals espanyols. Tot això sembla que faci bona aquella reflexió sobre els cànons de conducta diferenciats entre nosaltres i Espanya: davant d’un problema, aquí, sovinteja el “Parlem-ne!”, fins i tot encara que no es tingui cap confiança en l’èxit o el profit de la conversa. Allà, en canvi, la reacció més general és, “Ni hablar, de eso ni hablar!”. Ben bé dues concepcions del món i de la política que expliquen moltes coses.

 

Aquí, durant uns anys, s’arribaren a signar pactes nacionals sobre temes essencials, com ara la immigració, amb el concurs de partits de l’oposició i altres forces socials representatives i la cultura del pacte i la negociació és característica nostra. I encara més: la inexistència de cap govern espanyol de coalició tots aquests anys, contrasta amb el que s’ha fet aquí -Generalitat de Catalunya, Generalitat Valenciana i Govern Balear-, al País Basc (Comunitat Autònoma Basca i Navarra), Galícia i fins i tot Aragó, Andalusia i Canàries, entre altres. A gairebé tot arreu, excepte a Espanya.  El laberint espanyol és, segurament, el resultat de l’al·lèrgia profunda de la cultura política espanyola cap a la diversitat en tots els nivells i àmbits. I, fins que no s’assumeixi amb normalitat aquesta diversitat, Espanya continuarà sent això: un laberint sense sortida, una anomalia política, una paret d’un sol color, sempre el mateix.




Comentaris

envia el comentari